Viatge a les intimitats dels locals d’assaig

BarcelonaA mitjans dels anys noranta el grup Corn Flakes assajava en un local del carrer Tallers de Barcelona. Feia olor de resclosit i els músics tocaven amb els baixos dels pantalons ficats dins dels mitjons. Era per fer les coses més difícils a les puces. Marc Parrot recorda experiències similars en habitacions atrotinades “generalment amb pudor d’humitat, de burilles i de la cervesa rància que quedava als culs d’una bona col·lecció de xibeques que s’acumulaven en qualsevol racó”. Així ho explica en el pròleg de La generació Son Goku. Els locals d’assaig dels grups que van créixer amb ‘Bola de Drac’ (Pagès Editors, 2014), el llibre en què Enric Lucena aplega el resultat de visitar i fotografiar una vintena de locals d’assaig de grups com ara Mishima, La Pegatina, Za!, Obeses, Antònia Font, Blaumut i La Iaia.

Afortunadament, els temps han canviat i aquella insalubritat que descriu Parrot ja no és la norma. De fet, molts músics treballen en bucs perfectament insonoritzats i amb bones condicions higièniques. Enrere queden les parets forrades amb capses d’ous i més voluntat que efectivitat. Tanmateix, hi ha clàssics que no moren mai, com ara el garatge, un espai que ha acompanyat el rock pràcticament des del principi, però sobretot a partir dels anys seixanta, quan molts adolescents nord-americans van saber trobar un nou ús a un espai que fins aleshores era territori del pares. El garatge va ser un lloc per a conspiracions sonores i va donar nom a un gènere musical, el garage rock : economia d’acords per canalitzar energia juvenil.

Des del punt de vista dels pares, tampoc era tan dolent tenir els fills fent soroll entre aquelles quatre parets. Ramon Rodríguez, més conegut com The New Raemon, recorda que el seu pare fins i tot va ajudar-lo a “insonoritzar una mica el garatge” perquè ell hi pogués assajar els dissabtes. “Li semblava millor que fóssim allà que no pas fumant porros a la muntanya”, explica Rodríguez.

Pau Guillamet, Guillamino per a l’art, és un dels que encara avui assaja al garatge de casa envoltat d’andròmines i capses plenes de coses que fa temps que ningú fa servir. Però la majoria dels músics no tenen accés a aquesta mena de llocs i han hagut de buscar altres solucions, com ara llogar uns quants metres quadrats en antics tallers, soterranis, petits magatzems i masies, o directament encabir-se en els bucs dissenyats específicament per ser locals d’assaig.

En qualsevol cas, es tracta de trobar un refugi on ningú els molesti i ells tampoc no molestin els veïns. N’hi ha que tiren pel dret, com Iñaki Uoho Antón, el guitarrista d’Extremoduro, que fins i tot va canviar de residència: de Bilbao al poble de Muxika. “Quan vaig començar a tenir possibilitats econòmiques per canviar, l’únic que vaig buscar va ser un lloc en què no molestés els veïns. El vaig trobar i ara puc fer tot el soroll que vull perquè no molesto ningú”, explica.

“Són com els gossos”

A La generació Son Goku Lucena fotografia tota mena d’espais que “des de fora semblen qualsevol cosa menys locals d’assaig”. Però un cop a dins, “són com els gossos, que s’assemblen als seus amos”, afegeix Lucena. Per exemple, Anna Roig i l’Ombre de ton Chien tenen el punt de reunió al menjador de la casa de l’àvia, que “estava en desús i ells se l’han apropiat”. No hi ha calefacció, però aquest paisatge interior nostàlgic, que conserva mobles i elements decoratius del passat, s’adiu d’alguna manera amb el tarannà del grup. Encara més fort és el vincle familiar d’Els Amics de les Arts amb el seu local, que no és altra cosa que l’habitació on dormia Dani Alegret quan vivia amb els seus pares.

La Pegatina i Txarango, dues formacions la filosofia de les quals és l’autogestió, més que locals d’assaig tenen centres logístics amb diferents habitacions, on a més de tocar fan totes les feines relacionades amb la gestió de la banda. La Pegatina treballen en una mena de búnquer a Montcada i Reixac, i Txarango, a Gurb. En altres casos, com passa amb Cabo San Roque, el local que tenen és al barri barceloní del Poble-sec i és també el taller on es creen i es desenvolupen les màquines que després fan servir en directe. És a dir, el local com a obrador musical.

Tanmateix, el més habitual és compartir buc entre diversos grups. És una manera de socialitzar la despesa del lloguer (que pot ser d’uns 500 euros mensuals, tot i que la quantitat és molt variable) i alhora permet deixar-hi bona part del material. Per exemple, Súper Gegant i Les Sueques fan servir el mateix espai que altres grups en un complex de locals d’assaig al barri del Poblenou de Barcelona, una de les zones amb més oferta. També es pot llogar el buc per hores, amb preus de tota mena en funció del dia de setmana i de l’horari, i contractar a part l’armari per deixar els instruments i els amplificadors. I sobretot per als grups que comencen, una bona opció són els bucs dels centres cívics.

Creació i disciplina

La tradició de compartir local ve de lluny. També la d’heretar-lo. Per un petit espai del carrer Goya de Barcelona que ja no existeix hi van passar grups com Mishima, Manel, Delafé y Las Flores Azules i Súper Gegant. I en un pati interior de l’Eixample, més atrotinat que flamant, hi coincideixen Joan Colomo i Manos de Topo, entre d’altres.

Per Lucena, “els locals d’assaig eren un món desconegut” quan va decidir tirar endavant el llibre. “Ningú no hi va si no és del grup que hi assaja”, diu. També pot ser el lloc més avorrit del món si no hi estàs implicat. És el cau on les bandes donen cos a les composicions que després enregistraran i l’espai al qual tornen quan han de preparar els concerts. Combina el vessant creatiu individual, la feina en equip i la disciplina de la repetició. I a vegades també fa reviure els músics. Dani Nel·lo va decidir engegar Los Mambo Jambo després de les sensacions retrobades al local. “Sortíem dels assajos entusiasmats com adolescents. De seguida vam començar a fer temes propis i vam tenir ganes que la gent els escoltés”, recorda Nel·lo.

Al cap i a la fi, s’assaja allò que es vol mostrar públicament. I aquí apareix un problema. L’acústica dels locals no té res a veure amb la de les sales de concerts. Tampoc les dimensions. Alguns grups han trobat la solució arribant a acords amb teatres i sales per assajar els dies anteriors a l’inici d’una gira. Ho van fer els Manel just abans de començar els concerts dels dos últims discos: primer a la Salamandra, de l’Hospitalet, i després a la NAUB1, de Granollers. En aquests casos sovint es fa un intercanvi: la sala cedeix l’espai a canvi d’un concert del grup.

L’intercanvi és una pràctica que han aprofitat Mishima. Després de passar anys en la foscor d’un local del barri de Gràcia que segons Lucena “podria sortir en una pel·lícula de rock”, van trobar la llum en una fàbrica de creació: la Fabra i Coats. “Assagem en un buc a canvi de fer tallers per a músics del barri de Sant Andreu, i aquest any hem renovat la col·laboració”, explica David Carabén. Mishima comparteixen el buc amb Za!, que van realitzar diversos tallers d’improvisació que van culminar amb un concert a la Fabra i Coats. De tota manera, aquesta fórmula col·laborativa encara és poc habitual.

L’home que va fotografiar l’últim assaig d’Antònia Font

Enric Lucena (Barcelona, 1974) no sabia que acabaria fotografiant l’últim assaig d’Antònia Font. Va començar el llibre La generació Son Goku. El locals d’assaig dels grups que van créixer amb ‘Bola de Drac’ molt abans que el grup mallorquí anunciés que plegava veles i, de fet, el primer cop que va parlar amb ells res feia pensar que ho deixarien estar a finals del 2013. Van passar el mesos, i la visita al local d’assaig d’Antònia Font no es concretava. Però quan el grup ja havia anunciat els concerts de comiat, van trucar a Lucena perquè volien tenir un record fotogràfic de l’últim assaig. Aquelles fotografies són al llibre, i també es poden veure en una exposició a L’Auditori de Barcelona, que es va inaugurar divendres coincidint amb l’inici del cicle Amplificats, que es va obrir amb un concert d’Anna Roig i l’Ombre de ton Chien. La mostra és una selecció de les imatges que va obtenir visitant els locals d’assaig d’una vintena de grups amb els quals comparteix generació.

Lucena presenta l’espai Els minoristes, al programa El matí de Catalunya Ràdio, i abans de La generació Son Goku havia publicat els llibres El mag Lari. La màgia de fer màgia (2012) i El concert per la llibertat. Una nit per la independència (2013), tots dos també amb Pagès Editors.