La veritat contra el poder: Ibsen torna amb força al Principal de Palma

PalmaHi ha textos que no envelleixen perquè, en realitat, mai no han deixat de parlar-nos i travessen el temps perquè assenyalen allò que les societats s’estimen més no mirar. Un enemic del poble, de Henrik Ibsen, n’és un exemple contundent. La versió lliure que n’ha fet José Martret, estrenada al Teatre Principal de Palma, no només actualitza l'obra, sinó que la projecta amb una força inquietant sobre el present i en confirma la vigència amb una contundència que ens interpel·la directament.

Martret entén que el conflicte central d’Ibsen no és només moral, sinó profundament polític: què passa quan la veritat xoca amb els interessos econòmics, amb la comoditat social o amb el relat dominant? La resposta, tant ahir com avui, és la mateixa: el dissident esdevé un enemic. La història del doctor Stockmann, l’home que gosa dir una veritat incòmoda i és assenyalat per la mateixa comunitat que pretenia protegir, ressona avui amb una claredat gairebé dolorosa. La proposta de Martret és rellevant per la seva capacitat d’extrapolació; en temps de desinformació i de descrèdit del pensament crític, Un enemic del poble ens obliga a mirar-nos al mirall. Qui decideix què és veritat? Quin preu té defensar-la? I, sobretot, quants estam disposats a assumir-la?

Aquesta versió no ofereix respostes còmodes, però sí un element més valuós: remou consciències, genera inquietud. És precisament això el que fa del teatre un espai necessari. La posada en escena aposta per la contenció i la tensió sostinguda. Sense artificis innecessaris, el text, afilat, incisiu, esdevé el veritable motor de l’espectacle. Els intèrprets sostenen amb solvència un discurs que creix en intensitat fins a arribar a moments d’una gran força dramàtica.

L’escenografia resol amb senzillesa tres espais clau: la casa del doctor, el despatx del director de La veu del poble i la sala de l’assemblea, sense necessitat de canvis. Aquesta aparent simplicitat reforça el pes de la paraula i del conflicte, que avança sense distraccions cap al seu clímax. Precisament en aquest clímax, el muntatge troba un dels seus moments més brillants: l’assemblea es desborda més enllà de l’escenari i l’espectador deixa de ser observador passiu i es veu immers en la tensió col·lectiva, gairebé convidat a prendre-hi partit. El recurs no és només efectista: és profundament coherent amb el fons ideològic de l’obra. En aquest context, destaca amb força la interpretació de Toni Gomila com a doctor Stockmann, qui construeix un personatge mordaç, ferm, però contingut, que defuig l’estridència i guanya credibilitat a cada escena. La seva és una veritat dita sense grandiloqüència, però amb una determinació que aclapara; és la història d’un home que denuncia un problema que posa en risc la salut i el futur de la comunitat i que és silenciat perquè la veritat amenaça els interessos econòmics. Una història que ressona com una martellada, sense anar més lluny, en una Mallorca venuda en subhasta i on els doctors Stockmann, que fa dècades que ens avisen del desastre que s’acosta, són ignorats. Qui són avui els Stockmann? Qui s’atreveix a qüestionar un model que genera riquesa a curt termini, però que compromet el futur col·lectiu? I, sobretot, què fa la majoria quan aquestes veus s’alcen? En aquest sentit, Un enemic del poble deixa de ser només un clàssic per convertir-se en un exemple molest. La resposta d’Ibsen encara és incòmoda: la veritat té un preu i, sovint, qui la defensa queda tot sol.