Observatori
Cultura 27/02/2023

El verb i la perla

La Perla 29, amb 'Els ulls de l’etern germà, un dilema de Stefan Zweig', a l'Auditori de Manacor

2 min
Óscar Muñoz, Xavier Ripoll i Marc Serra, a la Biblioteca

“Què significa fer? Què significa no fer? Vet aquí el que tan sovint desconcerta el savi”. Amb aquestes paraules del Bhagavad-Gita obre Stefan Zweig la novel·la Els ulls de l’etern germà. És la història d’un antic guerrer que vol “viure una vida justa”. Amb les mateixes paraules s’inicia la peça teatral amb la qual Oriol Broggi va donar el tret de sortida a la seva companyia. Va ser com una declaració de principis. El verb engendrà la perla, La Perla 29. Fent un cop d’ull al seu currículum no hi ha dubtes que la paraula, per sobre de qualsevol altra circumstància, ha estat estendard de la colla que habita la Biblioteca. Va ser a la Sala Beckett quan, fa vint anys, escriviren la primera pàgina de la seva ja llarga i profitosa història, que per coneguda i reconeguda no cal repetir. Els que han repetit en aquesta celebració gairebé adolescent han estat Òscar Muñoz i Marc Serra, mentre que Xavier Ripoll ha estat l’encarregat de substituir Bruno Oro. Tornar a muntar de bell nou, amb vint anys d’experiència a sobre, Els ulls de l’etern germà, un dilema de Stefan Zweig no és tan sols un exercici de nostàlgia, és també una manera d’agrair i recordar, però sobretot d’evidenciar que el text amb el qual es batejaren continua igualment viu, o potser fins i tot més vigorós i necessari que mai.

La dramatúrgia és senzilla, però tan sols per la buidor de l’immens espai, amb set segles d’història, mentre que la resta, que és fer arribar al pati de butaques tot el que Zweig va voler mostrar sobre la condició humana, requereix alguna cosa més que saber dir el text. Broggi l’ha acompanyat d’un intercanvi i varietal de personatges amb tan sols dos protagonistes, els quals no necessiten ni tan sols accentuar el registre per fer-ho adient. Amb una subtil variació s’enfornen dins el nou rol, de tal manera que sembla gairebé impossible, com un truc de prestidigitador, com canvien, sense més estri que la seva veu, el tarannà, la personalitat i, si s’escau, de sexe, a cada episodi. Per una altra banda, les paraules de Muñoz i Ripoll arriben amb fluïdesa i eficàcia, perquè cada nova situació planteja un univers on res és com sembla ni estava previst. Cada gir és un cop de puny al front de l’espectador. Cada circumstància un dubte, que fa pensar i, és clar, fa que trontollin totes les nostres sòlides estructures sobre el bé i el mal, aquesta parella de siamesos que mai no feinejen l’un sense l’altre. La peça de Zweig i Broggi no és una tragèdia, és un mirall que no reflecteix l’esperpent, sinó una imatge hiperrealista, que, per això, fa mal. Si a tot plegat, que Déu n’hi do, afegim una il·luminació, signada per Pep Barcons, impecable estèticament, que aporta bellesa a l’espai i llum al discurs, augmenta exponencialment el nivell. Arrodoneix, com sempre, la música en directe de Marc Serra, que el primer dia ja hi era, i mai no ha deixat de ser-hi.

P.S.- La podrem veure a l’Auditori de Manacor.

stats