La Turandot de Núria Espert torna al Liceu de la mà de la seva neta, Bàrbara Lluch. Va ser la producció amb què el Gran Teatre va obrir de bell nou les portes després de l’incendi i posterior reconstrucció. Arriba ara per commemorar que, més o menys, han passat 25 anys d’ençà que tot va passar a ser com abans. 'Més o menys' és el concepte que, d’alguna manera, va presidir el primer concert de la temporada. Ho és perquè Bàrbara Lluch havia jugat amb el suspens del final capgirat i s’ho paga recordar que Núria Espert va incorporar el suïcidi de la protagonista que dona títol a l’obra. Una molt original cucavela argumental que no traïa ningú, perquè, com tothom sap, Puccini no va acabar d’escriure l’òpera i no cal dir que si algun final de Turandot ha tingut consistència, coherència i ha endreçat la història, aquest és el que va concebre la padrina. Diu Bàrbara Lluch que ella li ha donat el vistiplau per a la llicència. Una llicència per a la qual no calia tant de misteri, si no és per vendre més entrades. Solucionada l’equació argumental, val a dir que no n'hi havia per tant, per la senzilla raó que la imaginació ha brillat per la seva absència.
Un altre hàndicap de la reposició la trobam en les referències i més que probables comparacions amb el repartiment que va encapçalar la representació al mateix Liceu ara fa quatre anys. Per una altra banda, el que no s’ha perdut és la indiscutible monumentalitat del muntatge i la fluïdesa amb què transcorre la narració –una virtut que ve de fàbrica–, que fa que resulti impossible avorrir-se. Elena Pankratova va ser una Turandot potent, amb uns aguts que semblen impossibles pel volum. Pel que fa a Calaf, li va correspondre a Michel Fabiano, tenor de moda i amb garanties. No va ser un Calaf extraordinari. Correcte, però, no és notícia que el seu cant és pla i elimina molts vessants de la personalitat del personatge, mentre que Liu, el personatge més entranyable de la història d’amor més increïble que s’ha escrit mai, perquè una follia tan inversemblant no se la pot creure ningú, la va interpretar Vaninna Santoni, que va lluir l’exquisidesa i el dramatisme imprescindibles per a l’execució de Tu che di gel sei cinta, l’ària a partir de la qual Puccini ja no va continuar. El trio Ping, Pang, Pong va rutllar a la perfecció, sobretot tenint en compte la facilitat amb la qual poden caure en el ridícul, però és que, a més, amb Manel Esteve i Moisés Marín, el tercer en discòrdia era Antoni Lliteres, impecable com els seus companys. Alondra de la Parra, salvant algun moment d’excessos decibèlics, va complir sense fer gaires aportacions. El cor, poderós i ajustat, per a una funció que sens dubte passarà a la història, per molts motius, amb moltes llums i algunes ombres.
