PalmaDeutsche Oper.- Siegfried, de Richard Wagner, tercer episodi de la Tetralogia a càrrec de Stefan Herheim i dirigit musicalment per Donald Runicles. Era un projecte prepandèmic que es va anar ajornant fins que ha estat possible que la mare de totes les òperes es pogués veure a la capital alemanya, on cada dia quatre teatres omplen les seves funcions com si res. El que resulta una mica estrany és que el mes passat varen exhibir el Götterdamerung, que, com és sabut, es tracta de l’epíleg de la famosa història de tantes històries en què déus, monstres, gegants, herois i princeses a cavall viuen i ens fan viure tot un seguit d’entremaliades situacions que tot plegat formen un precís i alambinat retrat de la condició humana en tots i cadascun dels seus vessants. Potser Siegfried és el menys espectacular dramàticament, però no és menys cert que a partir del tercer acte la música de Wagner agafa més embranzida de la que tenia, segurament gràcies a la pausa obligada per a la composició de la història d’amor foll per excel·lència, com és Tristany i Isolda. La música dirigida per Runnicles va sonar amb tota la seva brillantor i altesa, espectacular i delicada, la quadratura del cercle. Per la seva banda, tampoc no varen semblar poc, sinó el contrari, les veus d’un protagonista encarnat per un Clay Hilley poderós, temprat, precís, mantenint les notes amb la tensió gairebé impossible que demana Wagner a, per exemple, la Cançó de la forja, amb tots els atributs necessaris per donar veu al personatge sense por; per a Nina Stemme com a Brühilde no cal altre adjectiu que l’adient, perfecta, de la mateixa manera que Iain Paterson va fer un bon Rodamon, mentre que Ya Ching Huang com a Mime es va passar de frenada i la comicitat del personatge va esdevenir ridiculesa. La posada en escena semblava una tela de Cristóbal Toral, sembrada de maletes, milers, que volen ser metàfora d’anar d’un lloc a un altre del compositor en un dels seus exilis i amb el Siegfried a mig fer, des de Zuric fins a Tribschen amb no poques estacions. Poca nosa. Enmig de les maletes, un gran piano del qual sortia tot i de tot, a més de servir perquè els cantants fessin com si el tocassin mentre no cantaven, cosa que, a més de no aportar res argumentalment, es convertia en un afegitó innecessari, per ser benèvols en l’adjectivació. Una de freda i una de calenta.
Staatsoper Berlin.- La raó de ser del bot a altres indrets per escoltar òpera i de passada fer un exercici de mitomania va ser poder veure en directe ni més ni menys que Sir Simon Rattle dirigint la Freiburger Barockorchester a Hippolyte et Aricie, la primera òpera d’un dels seus compositors favorits, Jean-Philippe Rameau (1683-1764). L’origen va ser Racine i la seva Fedra, que sorgia de l’Hipolyte d’Eurípides. Una producció del 2018 a càrrec d’Aletta Collins, sense cap altre element escenogràfic que una sèrie de miralls com a teló de fons i una amalgama de llums que condueixen cap a un món sense data ni ubicació per on Teseu, Hipòlit, Fedra o Pluto viuen la seva particular i coneguda tragèdia. Els protagonistes principals, Reynoud van Mechelen, impecable, d’una bellesa vocal impressionant, i Anna Prohaska, acompanyats per Magdalena Kozená, Adriane Keiroz, Gyula Orendt i Peter Rose, donen vida als seus personatges amb tota la càrrega dramàtica que necessiten, sota una font d’on brollen la llum, els reflexos i les ombres amb una eficàcia i elegància sense límits, que recorda l’estètica de Tron, la pel·lícula de Steven Lisberger i no tan sols estèticament.
Maggio Musicale Fiorentino.- Més del mateix. La darrera òpera de Verdi, Falstaff, dirigida ni més ni menys que per un altre Sir, John Eliot Gardiner, una llegenda que mereix també un tomb mitòman, un pou de saviesa i una mà esquerra que no pot ser més eloqüent. Firenze també val una òpera i més si és un Falstaff amb un protagonista tan solvent com Nicola Alaimo en el paper protagonista i que no deixa de ser-ho ni un minut en tota la vetllada. La posada en escena a càrrec de Sven Eric Bechtolf, essent de caire clàssic, no resulta gens estantissa, ans al contrari, respira modernitat, bon gust i eficàcia, amb la qual cosa l’ovació del dia de l’estrena va ser unànime. Des de la famosa declaració de principis, com el Credo de Iago, que és L’onore! Ladri! fins a Tutto nel mondo è burla, que varen bisar, perquè així ho va requerir el respectable, tot va rutllar a la perfecció. Fluïdesa, gràcia, tot en la justa mesura i un repartiment integrat per Nicola Alaimo, Falstaff immens; Ailyn Pérez com a Alice; Sara Mingardo com a Mrs. Quickly; Simone Piazzola com a Ford, també superior; Gianluca Buratto com a Pistola i Antonio Garés, Bardolfo, varen fer que res no trontollàs si no tenim en compte el Fenton de Matthew Swensen.u
