'Tiempo': el temps no fa precisament costat als protagonistes del nou 'thriller' de Shyamalan
En una platja paradisíaca, el temps s'accelera de manera grotesca i cada mitja hora equival a un any de vida
'Tiempo'
(3 estrelles)
Direcció: M. Night Shyamalan. Guió: M. Night Shyamalan. 108 min. Estats Units (2021). Amb Gael García Bernal, Vicky Krieps, Rufus Sewell i Abbey Lee. Estrena als cinemes
“El temps es doblega com una meuca”, cantava David Bowie a Time, la més jacquesbrelesca de les seves cançons. Que ho diguin als personatges del nou film de M. Night Shyamalan, Tiempo, atrapats en una platja paradisíaca on el temps s’accelera de manera grotesca i cada mitja hora equival a un any de vida. Un punt de partida inquietant i, sens dubte, shyamalanesc, però que no ha sortit de la imaginació del director d'El protegit: la pel·lícula adapta el còmic Castillo de arena, de Frederik Peeters i Pierre Oscar Lévy, una obra que trobava un contrast molt convenient entre el relat que estava explicant i el seu llenguatge expressiu: si bé els protagonistes experimenten la pèrdua del control temporal (no ho patim tots això, en el fons?), el lector és sobirà pel que fa al ritme al qual avança a través de les vinyetes i es converteix en corresponsable de l’envelliment de les criatures de ficció.
Això, al cinema, no és possible, i menys amb algú tan curós pel que fa a la posada en escena com Shyamalan. Però el fet de comptar amb un escenari gairebé únic sembla animar el cineasta a plantejar alguns dels moviments de càmera més lliures i dinàmics de la seva trajectòria, i l’absurd de la situació li permet fer plausibles uns girs de guió dramàticament fulminants. És una llàstima, això sí, que la reflexió sobre la nostra incapacitat de pertànyer al present passi de puntetes per les paradoxes morals (què passa quan uns nens petits es converteixen en qüestió de minuts en joves adults amb ganes d’experimentar amb el seu cos?) i l’abandonament existencial del material original, acumulant impactes a curt termini fins a arribar a una conclusió que, per primer cop a la seva filmografia, no amplifica allò que hem vist i sentit, sinó que més aviat ho empetiteix una mica.
