Cultura11/05/2021

“Tens 30 segons per fotografiar Beyoncé”

El Palau Robert acull l’exposició ‘Rockviu’, sobre l’inabastable arxiu del fotògraf Xavier Mercadé

BarcelonaPrimer les dades. Des del 1984 Xavier Mercadé (Barcelona, 1967) ha fet la cobertura fotogràfica de més de 14.000 concerts. L’any passat en va aplegar 300 fotos per al número 300 d’Enderrock, la revista de la qual és un dels fundadors. I aquella “selecció impossible”, tal com la descriu ell mateix, s’escampa ara pel jardí i una de les sales de Palau Robert de Barcelona. És l’exposició Rockviu, que es pot visitar fins al 29 d’agost. És la crònica de 37 anys de música en directe a Catalunya, però sobretot és el testimoni d’una feina constant, de passió, de mirar l’escenari, esclar, però també d’estar atent als gestos del públic. 

¿Vols saber com anava vestit David Bowie en aquell concert al Miniestadi del FC Barcelona el dia de Sant Fermí del 1987? L’arxiu de Xavier Mercadé en té la informació. ¿És cert que un dia el cantant de Manel va dur un casc romà en una actuació a l’Ametlla de Merola el 2009? Mercadé en té les proves. No se li ha escapat pràcticament cap grup o artista internacional realment rellevant: Prince, Madonna, Depeche Mode, Bruce Springsteen, Tom Waits, R.E.M., PJ Harvey ,Miley Cyrus, Lou Reed, Nirvana, Iron Maiden, Paul Weller, The Who, AC/DC, Oasis... “La selecció de l’exposició és tan variada com la meva agenda”, precisa.

Cargando
No hay anuncios

El fons documental d’aquest autèntic pal de paller del fotoperiodisme musical és inabastable, i també inclou el dia a dia de l’escena musical catalana, des d’aquells Odi Social que tocaven a la plaça de la Guineueta el 1986, a la Rosalía imperial que va omplir dos Palau Sant Jordi el 2019. I sempre perseguint reproduir allò que havia sentit mirant les fotografies de Francesc Fàbregas. “Em comprava la revista Vibraciones per les seves fotos. Amb una imatge el Francesc aconseguia que jo estigués vivint aquell concert”, recorda Mercadé a l’entrada de l’exposició, organitzada com un homenatge a les sales de concerts, fins i tot amb un espai condicionat com a camerino.

Cargando
No hay anuncios

L’ofici l’ha dut a saber capturar el moment fins i tot quan les circumstàncies hi posaven tota mena d’obstacles, alguns d’insultants i una mostra de la falta de respecte amb què la indústria musical tracta els fotògrafs. “Tens 30 segons per fotografiar Beyoncé i des de la taula de so”, li van dir al Palau Sant Jordi el 27 de maig del 2007. “I un ex-marine amb els braços com pernils es va encarregar de controlar el temps”, diu. N’hi havia que eren encara més expeditius, com “Tricky, que directament no obria els llums”. Altres vegades l’obstacle era la naturalesa de la música, o més aviat l’actitud d’alguns músics. “L’indie pop era molt avorrit. Artistes que tocaven d’esquena al públic, com la baixista de Los Planetas, o que es passaven tot el concert mirant-se les sabates”, lamenta. A l’altre extrem hi havia grups com Gwar, que el 1996 van omplir el Garatge Club de “líquids de tots els colors i procedències”. L’espectacle de la banda nord-americana, grotesc més enllà de la imaginació, incloïa el part d’una criatura engendrada per un extraterrestre... amb les esquitxades pertinents. “Vaig aprendre a protegir la càmera”, diu Mercadé.

Cargando
No hay anuncios

Salta!

Hi ha fotografies que expressen la felicitat del fotògraf, com un enquadrament que fixa l’adoració dels fans per Madonna, o en general totes les que tenen el públic com a protagonista, i en les quals Mercadé projecta una empatia absoluta. És el fotògraf immortalitzant el gaudi més genuí. La felicitat es nota també en les imatges dels concerts de heavy metal, una debilitat especial, i en la sèrie d’instantànies de músics saltant; n’hi ha per omplir tota una exposició: de Red Hot Chili Peppers, Txarango, Quimi Portet, Slipknot, Green Day, Jamie Cullum, Roba Estesa...

Cargando
No hay anuncios

La seva manera de relacionar-se amb la música en viu des de la fotografia és amb paciència, dedicació i una actitud prosaica tot i treballar amb un material tan procliu a l’enlairament metafòric com és la música en viu. Sí, les primeres fotos de Xavier Mercadé eren en blanc i negre, però no per una raó estètica, sinó per “qüestions econòmiques”. “I les revelava jo mateix a casa per estalviar”, explica. Per això valora el canvi al digital. “M’ho va facilitar tot. Em va alliberar de molts costos i de molt espai”, admet abans de reivindicar la fotografia en color: “L’actualitat és en color. Amb el blanc i negre volen enganyar el públic, com si volguessin fer una cosa clàssica... però aquí m’han posat en blanc i negre”, diu mirant el retrat d’ell imprès a la paret que dona la benvinguda a l’exposició.

Són 37 anys de feina, i continua. “La passió es manté dia a dia. És un vici... Em fa ràbia perdre’m un concert”, admet. Però un arxiu com el de Mercadé no s’aixeca només amb passió. També cal disciplina: “Descarrego les fotos només arribar a casa i en faig còpies de seguretat”, diu.

Cargando
No hay anuncios