Surfejar per la Rambla cap a la galàxia

PorreresLa nit de dimarts era xafogosa i feixuga, al magnífic santuari porrerenc de Monti-sion. Es veia a venir, però, que l’ambient s’animaria de cop quan apareguessin damunt de l’escenari Jaume Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver, altrament coneguts com a Col·lectiu Eternity, un Dream Team en tota regla dels músics més substanciosament singulars i eixelebrats que ha donat la música moderna en català.

Al concert, que va començar amb mitja hora de retard, hi assistiren unes sis-centes cinquanta persones, assegudes en cadires de plàstic distribuïdes per tot el pati del claustre. Predisposat a la gresca, el públic va vibrar amb totes les cançons i va riure amb totes les bromes del trio protagonista, secundat per Antonio Fidel al baix i Xarlie Oliver a la bateria.

El repertori fou una mescla de cançons de Sisa, Portet i Oliver, versionades o reelaborades per a l’ocasió. La posada en comú de tres repertoris tan singularment individuals és un experiment interessantíssim, i donà uns resultats apassionants des del primer segon.

El concert s’obrí amb Paisatge amb anxova -exemple de la ironia un punt melancòlica i molt irreverent de Portet- i seguí amb una versió “disco-samba” de Surfistes a càmera lenta, surrealisme juganer made in Oliver. Tant Portet com Oliver es presentaren a l’escenari vestits amb camises florejades. Una manera com una altra de deixar clar que la nit seria mogudeta.

Sisa, trencant el tropicalisme

Acabades les cançons de presentació, Portet va donar una mala notícia: “El Sisa no ha vingut perquè ha trobat una cocteleria a Palma amb unes sueques i un concert de jazz i s’hi ha quedat”. I, aleshores, flotant entre les notes de Coristes i numismàtics, Sisa va aparèixer: americana vermella i capell blanc, trencant amb el tropicalisme indumentari dels seus companys.

Amb només tres cançons, n’hi havia hagut de sobra per marcar l’esperit i el to del concert: peces interpretades amb desimboltura i ritme, humor còmplice en versió conya marinera i, d’embolcall, una escenografia senzilla, consistent en un joc de llums que era reforçat per la bellesa de l’entorn. Poesia, bogeria, entreteniment.

El concert de Porreres va ser, segons va anunciar Joan Miquel Oliver, el darrer del Col·lectiu Eternity, almenys de moment. I s’hi pogueren sentir els mateixos temes que en la dotzena de concerts precedents. Entre altres, el repertori inclogué La primera comunió (de Sisa), Petit homenet de muntanya (d’Oliver, que abans de começar a tocar-la recità les frases dels crèdits inicials d’ El coche fantástico adaptades a la realitat de les Illes Balears i amb homenatge al jutge Castro), Progresso adequadament (de Portet)…

El primer moment apoteòsic de la vetllada arribà quan Portet i Oliver quedaren sols a l’escenari i interpretaren Sunny day, una paròdia del romanticisme pop, i Sa núvia morta, tràgica i emocionant. La interpretació que Portet féu de Sunny Day, amb gestos afectats, recolzant-se al micro i posant el peu damunt dels monitors, va ser hilarant.

El ‘frontman’

Sisa, amb els seus aires de savi excèntric, va ser qui més va exercir de frontman. En un parell d’ocasions, es transvestí de venedor ambulant. Avisà, però, que “no venien ni ensaïmades ni gin Xoriguer”. Oliver l’advertí que el Xoriguer és de Menorca. “Ah sí”, va corregir-se Sisa, “volia dir la ginebra Larios”. Les estocades amb una punta d’humor fraternal sovintejaren. Sisa titllà Oliver de geni, i l’ubicà en el tercer lloc d’una genealogia genial on hi havia “Ramon Llull i Bonet de San Pedro”. També li digué que toca molt bé el baix. Oliver va riure mirant de reüll la guitarra que tenia entre les mans.

L’extravagant retrat familiar d’El fill del mestre, de Sisa, i la visió desenfadada de la barcelonina La Rambla, de Portet, marcaren un primer punt a part. El públic no va haver de pregar gaire per tenir els bisos. Sonaren Final feliç, preciosa crònica d’una ruptura sentimental segons Oliver, i Boletaires, un crit d’humor tel·lúric de Sisa.

Menys d’un hora i mitja després de començar, el concert acabà amb Aquesta nit follarem com folls, també de Sisa, i amb la reflexiva La música dels astres, de Portet. “Joguines de cristall en mans del temps, i el temps joguina en mans dels déus”: diu la tonada. És una cançó ideal per confirmar que, quan es posen entremaliats, aquesta tropa fa descollonar de riure, i quan es posa seriosa et fa posar la pell de gallina.