Són el Quartet Casals

PalmaArriben del Festival de Salzburg, dijous passat varen encisar el públic del Festival de Pollença, avui divendres toquen al Jordi Savall de Santes Creus, després repetiran a la Schubertíada de Vilabertran, els espera el Pierre Boulez de Berlín… Un calendari que serveix per contextualitzar-ne i constatar-ne la trajectòria i prestigi. Són el Quartet Casals. Dit això, qualsevol sorpresa només podia ser en negatiu, cosa que, per una altra banda, resulta més que improbable. Pel que fa al programa que varen interpretar al tercer concert del 64è Festival de Pollença varen fer un petit, però exquisit, recorregut pels quartets des de la seva institució com a composició i formació estable fins al segle XX.

Per començar aquesta singladura, qui millor que qui la va instaurar, Franz Joseph Haydn? Després d’ell tot han estat petites variacions i modulacions sobre el seu model que, encara ara, serveixen tant de camp d’experimentació com de consolidades composicions que gairebé mai no s’assemblen unes i altres, mentre que a totes hi podem trobar alguna descoberta de gran originalitat. Tenen un únic punt en comú, com és que consti de quatre moviments, però, com veurem, no sempre, encara que és així habitualment. Quatre són els moviments del Quartet de corda en re major op. 76 núm. 5, de Haydn, també conegut com a Largo i Fúnebre, llinatges referits al segon moviment, des d’on sorgeixen totes les innovadores textures i colors que s’escampen per la resta de moviments. El quartet exhibí aquesta dosi extra d’atenció que es necessita per a la seva interpretació i encara que sembli que cadascú va pel seu vent, tot junt resulta d’una solidesa extrema i encaixat a la perfecció.

Xostakóvitx va anar una mica més enllà i per això el Quartet de cordes núm. 9 el va estructurar en cinc moviments, el darrer dels quals dura el doble que els quatre restants. Quatre no li degueren bastar per incloure-hi totes les referències que volia, tot i que en el vuitè també varen ser cinc, els moviments. El quartet és com un mural immens fet de retalls d’un grapat d’obres, seves, o d’altri –Wagner i Txaikovski–, lligades i embastades de tal manera que no es veu ni es nota el fil conductor. Una complexitat extra pels intèrprets, amb un resultat que semblà un acoblament gairebé impossible.

Mendelssohn, amb la seva darrera composició, el Quartet de cordes núm. 6 en fa menor op. 80, quan tot semblava estar dat i beneït, es va erigir en gran protagonista de la vetlada. Una composició poderosa i d’una bellesa, tristesa i contundència que va fer que el públic esclatàs amb una salva de merescuts aplaudiments, cosa que va fer que el grup sortís a saludar, dues, tres, quatre vegades, és clar, i quan es varen asseure, interpretaren la dinàmica i joiosa 'Danza del molinero', d’El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla, però crec que encara no ens havíem recuperat del meravellós i implacable Finale, de Mendelssohn, un crit de ràbia i d’impotència per la mort de la seva estimada i admirada germana, Fanny Mendelssohn.