CuinerVivim en l’època de la imatge. Els humans processam la major part de la informació mitjançant el sentit de la vista. Aquest fet objectiu, genètic, podríem dir, sumat a la facilitat evolutiva que hem desenvolupat per dominar el nostre entorn, ens ha fet uns subjectes eminentment visuals, i hem perdut pel camí bona part de les sensibilitats receptives amb els altres quatre sentits. Entrant ja dins l’àmbit subjectiu -per tant totalment mancat de pes o rigor-, consider que la pèrdua sensorial acumulada en milions d’anys per la nostra espècie s’ha engreixat d’una manera descomunalment exponencial en les darreres dècades. Aquesta minva no s’ha produït en cap dels cinc sentits coneguts, sinó en el que resulta menys comú de tots: el sentit comú.
El continent, l’embolcall, la capsa... ha passat de ser complementari a esdevenir principal. Si ens referim a l’individu en si, avui dia el fet de no estar dins els estàndards de bellesa suposa un llast contra el qual no ens queda més remei que torejar. L’edat, la joventut, o la manca d’aquesta, ha passat també a ser primordial per a la vida social i laboral. Hem arribat a un punt en què si ets jove i no tens experiència, encara no es confia en tu; si tens experiència, però no ets jove, ja no es confia en tu. A tot això cal sumar-li el factor de la bellesa exterior. Resumint: formació, actitud i aptituds poden passar, en molts cops, en els temps que vivim, a un depriment segon lloc; com si l’única manera d’atresorar opcions d’una vida plena fos tenir trenta anys i semblar un Adonis o una Afrodita.
En l’alimentació, la buidor estètica també ha menjat terreny al discurs conceptual, fet que arriba a filar encara més prim quan aquesta preeminència de la bellesa passa fins i tot en el nom dels plats o ingredients. És fàcil adonar-se com la nomenclatura sobrevé un fet fonamental a l’hora de triar els plats que formen part dels menús dels restaurants. En aquests casos l’essència local sol quedar unidireccionada cap a un ruralisme mal entès, ranci, folklòric, totalment mancat de subtilitat i finesa. Serveixi com a exemple el que em va succeir no fa molt a un restaurant mallorquí: la madona, ben mallorquina ella, em va dir que tenien porcella rostida i també ‘lechoneta’; quan li vaig demanar quina era la diferència em respongué: “home, la porcella és més grossota i la ‘lechoneta’ fa més fi. També m’oferí ‘caminantes’. “Peus de porc?“ demanà jo, i un “más o menos“ fou la seva resposta. Vaig menjar bacallà.
Som un poble que ha obert les portes al món, mentre li tancava el rebost. No ens podrem considerar una terra normal mentre aquí sigui més fàcil trobar quinoa que guixes, pannacotta que menjar blanc o ‘morcilla’ que botifarró. Deu ser que això i així fa més fi. Així ens va.