93 anys de la II República
Cultura 14/04/2024

¿La Segona República hauria creat una societat radicalment diferent de l'actual?

El 1931 es va voler fer un país amb més cultura democràtica, però la seva vida va ser efímera

6 min
2a República WEB copia

BarcelonaQuan a l’hora de dinar del 14 d’abril del 1931, fa 93 anys, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, va complir el somni de la seva vida política. La Segona República va voler donar resposta a una societat que feia temps que reclamava una modernització. Es va iniciar un procés que perseguia la democratització de la política i la societat. De fet, es va definir com la república democràtica de treballadors de totes les classes i es va voler empoderar les dones. Tanmateix, no hi va haver temps per fer gaire cosa. És impossible saber què hauria passat si el cop d'estat militar liderat per Franco no hagués tingut lloc. Per tant, aquest és un exercici d'ucronia. Parlem amb diferents historiadors sobre com podria ser una societat que hagués tingut temps de fer-se gran sota un govern republicà. 

El llast de la Restauració borbònica

Es va donar el poder a l'església i als militars

"A l'estat espanyol els canvis sempre han estat lents i han costat molt", lamenta Teresa Abelló, professora d'història de la Universitat de Barcelona (UB). El republicanisme havia fet un recorregut molt llarg des del fracàs de la Primera República, que va tenir una vida molt breu: de l'11 de febrer del 1873 al 29 de desembre del 1874. Aquella república no va reeixir perquè es va haver d’enfrontar a molts conflictes: la impaciència dels potencials beneficiaris d'un estat republicà, la Tercera Guerra Carlina i la primera Guerra d’Independència de Cuba. El pronunciament del general Martínez-Campos va acabar amb aquell intent de modernització i va començar la Restauració borbònica. Militars, aristòcrates, església i classes benestants es van aliar per restaurar la monarquia en la persona d’Alfons XII. "Es va presentar els militars com a salvadors de la pàtria i se'ls va donar molt de poder i un paper molt rellevant en la preservació de l'ordre públic", assegura Abelló. També es va concedir un gran poder a l'Església catòlica. "Una de les grans renúncies de l'estat va ser l'educació: la va delegar en l'església perquè imposés una determinada moral. A diferència, per exemple, de la França republicana, on l'escola pública sempre ha estat un pal de paller", diu Abelló. Amb aquest context, al republicanisme li va costar molt recuperar-se. Tanmateix, es va recuperar, sobretot a partir dels anys vint del segle XX. 

La cultura del consens

La destrucció de la monarquia i el govern dels ciutadans

"El republicanisme es va reorganitzar de manera molt sòlida i va crear xarxa. Era molt plural, a dins hi cabien moltes opcions", detalla Abelló. Al capdavall, el que perseguia era molt "racional". "Partia de la raó, per això volia la destrucció de la monarquia i el govern dels ciutadans, un govern dels ciutadans que podia ser de dretes o d'esquerres", explica Abelló. Es va introduir per primera vegada la democràcia lliberal. Ja no van manar els de sempre, sinó que hi van entrar sectors que sempre havien estat exclosos del poder. Trencar amb el sentit patrimonial del poder va generar un gran impacte. Durant la Segona República, les dones, per exemple, van poder votar per primera vegada. "Un element fonamental va ser l'ampliació de la base de sobirania en l'àmbit polític, cultural, simbòlic i identitari", assegura Javier Rodrigo, professor d'història de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). De la construcció d'aquest projecte polític, Rodrigo en destaca sobretot el fet que tothom hi tenia cabuda: "Era un projecte tan gran, tan flexible i tan poc homogeni, que hi tenien cabuda des d'un sindicalista i polític marxista espanyol com Francisco Largo Caballero fins al general Francisco Franco. El problema és que Franco no hi volia estar".

Diputats catalans durant la votació per elegir el president de la República: a la filera inferior, Josep Berenguer, Josep Riera i Puntí, Lluís Companys, Francesc Macià, Jaume Carner, Pere Rahola, Pere Corominas i Ricard Palacín; a la filera superior, Josep Bordas, Antoni Xirau, Joan Loperena, Joan Selvas, Carles Pi i Sunyer, Josep Suñol i Domingo Palet.

Els sentiments identitaris 

No era un estat indissoluble però tampoc federal 

L'actual Constitució espanyola, aprovada el 1978, diu textualment que es fonamenta "en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". La Constitució del 1931 no parla d'unitat indissoluble sinó d'estat integral. En concret, assegura que la República constitueix un estat integral compatible amb l'autonomia dels municipis i les regions. "Federal era una paraula proscrita des del fracàs de la Primera República, feia por", assegura Abelló. Es va decidir obviar la paraula federal, però el republicanisme tenia clar que poca cosa podia fer sense la perifèria. "Sabia que necessitava el republicanisme gallec, català, basc..., que tenien un sentit identitari fort. Tots tenien clar, fins i tot abans de la proclamació de la Segona República, que havien d'assumir la qüestió catalana. Sabien que no podien canviar aquest sentiment identitari i que havien de buscar una fórmula, i aquesta fórmula van ser els estatuts", diu Abelló.

"La República no s'entenia sense Catalunya, era la que marcava en molts moments el que passava a Espanya –explica Rodrigo–. La República va oferir un encaix tant a la tradició catalanista de dretes com d'esquerres. Era la primera vegada que es preveia la possibilitat de la creació d'estatuts d'autonomia, cosa que no passava enlloc a Europa. Mentre a Europa triomfaven les tendències contrarevolucionàries, feixistes i parafeixistes, aquí hi havia un règim de consens que ampliava els drets. Era una rara avis", afegeix Rodrigo. Sense el cop d'estat de Franco, ¿avui seria més fàcil l'encaix de les diferents identitats dins de l'estat espanyol? ¿Hauríem evolucionat d'una altra manera? "No ho crec. Els diputats catalans se'n van anar a les Corts espanyoles amb un Estatut d'Autonomia que feia goig, però van tornar amb dos folis. És clar que era molt millor del que tenien abans, però estava molt retallat. Sempre ens acontentem amb allò que ens donen. Quan convé ens fan servir com a socis, ens ho creiem i seguim el joc. És un estira-i-arronsa continu", assegura Josep Lluís Martín, historiador del Memorial Democràtic.

La revolució de l'educació 

¿Més consciència sobre els nostres drets?

Un dels aspectes en què més es va intentar innovar durant la Segona República va ser l’educació. Amb el decret sobre la llengua del 29 d’abril del 1931, es defensava el dret a ser instruït en la llengua materna. A l'acabar el batxillerat, l’alumnat havia de dominar les llengües catalana i castellana. Es va aprovar també un nou pla d’estudis de formació dels futurs mestres, es va establir la coeducació i la religió deixava de formar part del currículum formatiu. Pedagògicament i culturalment, la formació dels professors va esdevenir molt més sòlida. Sobretot, però, es va fer un gran esforç per construir escoles i renovar la pedagogia a través d’iniciatives com l’Escola Normal de la Generalitat o l’Institut-Escola.

"El republicanisme era molt conscient de la importància de l'educació i de l'escola i li va donar una gran empenta. La repressió que hi va haver després contra els mestres no va ser gratuïta. Hauríem tingut una educació absolutament diferent de la que hem tingut, i l'educació no només marca la cultura sinó també el futur", destaca Abelló. Per a la professora d’història de la UB, amb una educació com la que va impulsar la Segona República, tindríem una cultura democràtica més sòlida, que no consistiria només en anar a votar cada quatre anys. "Tindríem molt més clars quins són els nostres drets com a ciutadans i quines són les obligacions de l'Estat per preservar aquests drets", conclou Abelló.

La igualtat de drets

¿Hi hauria més dones dirigents?

La Segona República considerava que, en el matrimoni, homes i dones tenien els mateixos drets, reconeixia el divorci, establia la igualtat de drets per als fills nascuts fora o dins del matrimoni i preveia la investigació de la paternitat. Va incidir molt en les polítiques d’igualtat. Es buscava l'emancipació de la dona, ja que fins a aquell moment l’esfera domèstica estava dominada per l’Església. Tot plegat agradava tan poc als franquistes que fins i tot ho van intentar canviar abans de guanyar la Guerra Civil. "Durant la Segona República la dona va passar a tenir molta més visibilitat, i n'hi havia que participaven en la vida pública. M’atreviria a dir que als diaris tenien més espai, sobretot en la secció d’opinió, que ara", afirma Martín, que lamenta que moltes dones que haurien pogut destacar en molts àmbits van quedar condemnades a l’ostracisme amb Franco. "Crec que no hi hauria tampoc tanta violència contra les dones com hi ha en aquests moments si la Segona República hagués pogut prosperar. Potser fins i tot tindríem una presidenta de la Generalitat o del Barça", afirma Martín. 

Un grup de dones celebrant als carrers que ja podien votar, el 1933, quan ja s'havia instaurat el sufragi universal.

"Segur que hauria estat una societat completament diferent, però no ho podem saber, perquè no tot té a veure amb l'arquitectura política", matisa Rodrigo. La dictadura va implicar exili, presó, repressió, camps de concentració... "El 1936 es pot considerar un any zero: va ser un any fundacional vinculat a discursos i praxi de violència. No es pot eliminar de la línia del temps", assegura. Part de la nostra herència són aquests 40 anys de dictadura, ¿però ens han marcat tant? "Les societats evolucionen. No crec que siguem tan diferents d’altres societats que no han tingut dictadures tan llargues, com l’americana, la italiana o la francesa", considera Rodrigo.

stats