Schiff, senzillament impossible

Palma“Bach no envellirà mai. La construcció de les seves obres és aquelles figures geomètriques ideals on tot està al seu lloc i mai no hi ha una línia supèrflua”, deia Fryderyk Chopin. Sir András Schiff, un luxe de molts quirats, el protagonista del segon concert del Festival de Pollença començà la seva intervenció dient que Bach era el més gran compositor de tots els temps i el seu preferit. No és molt original, però ningú no té cap altra opció. Per tant, una bona raó per iniciar la seva actuació amb l’Ària de les Variacions Goldberg. Una lectura mesurada, delicada, com ingràvida, amb la qual deixava clar que, un altre cop, érem els afortunats espectadors d’una vetlada memorable, i que a més, no teníem ni la més remota idea del que vindria després. A Sir András no li agrada que els altres li escriguin els programes de mà, que ell ho explica molt millor amb l’afegitó del component enigmàtic. El cert és que dos dies abans havia fet un concert a Torroella de Montgrí i més o menys va repetir els compositors, però crec que tan sols va repetir una de les peces de la nostra fornada, un Intermezzo de Brahms i el bis de Bach. Quedi clar, per tant, que no és difícil preveure el que sentirem, és senzillament impossible.

Com també és impossible no gaudir sense treva ni descans en cada una de les seves eleccions. La segona, un Bach de joventut, a denou anys, el Capriccio sopra la lontananza del suo fratello dilettissimo, i de bell nou aquesta pulsació tan precisa i amb tants colors ens feia oblidar l’anterior interpretació. Continuà amb Josef Haydn, la Sonata en do menor, una peça de l’estil sturm und drank ('turment i estrès') que el gran protagonista de la nit convertí en un lament que d’alguna manera lligava amb el to del Bach anterior. En un moment de la funció, micròfon en mà, Sir András Schiff es va disculpar per la tristesa del repertori que ens estava oferint, però el rumb no va canviar en absolut, de manera que amb el Mozart, lògic després de Haydn, va continuar navegant entre la malenconia i l’aflicció. Del geni de Salzburg ens oferí el Rondó núm. 3 en la menor K 511, un Andante passat per l’exquisit sedàs de Schiff.

Sense tallar el fil conductor d’aquest ampli i tan ben escollit recorregut musical, va canviar una mica la gradació del concert oferint els Tres intermezzi, de Johannes Brahms, unes miniatures que exigeixen el que, per una altra banda, és una de les moltes grans virtuts de Schiff, que és com donar vida i color a cada detall. Tampoc podia faltar un Beethoven i en sentírem la Sonata núm. 9 en mi major, la seva predilecta, la que segons l’intèrpret no té res a veure amb cap de les altres, fins i tot s’allunya una mica de la sempre poderosa estètica del compositor, tot i que en manté el segell d’origen. 

Arribà el moment del comiat, que en aquests casos sempre és massa prest, i Schiff oferí una Masurka, de Chopin. No cal dir que no el deixàrem partir i n’oferí una altra. I una següent, amb què va tornar al principi, a Bach, amb el primer moviment del Concert italià. No abaixava la intensitat dels aplaudiments i va dir: “La darrera”. I va ser la darrera, que tampoc no va estar malament. Formidable l’Impromptu de Franz Schubert, una explosió de colors, tons i passions. Tot plegat, una autèntica meravella.