Cultura18/10/2021

Maria Francisca Mas Riera: “Els rols de gènere també es reprodueixen a la muntanya”

PalmaEscalantes. Escalada desde el feminismo. Narrativas y experiencias és el fruit de la investigació que Maria Francisca Riera Mas (Palma, 1993) ha fet a partir del diàleg amb 20 escaladores i algunes teories feministes, i que a final d’any veurà la llum en forma de llibre. Riera combina així els seus estudis en feminisme i gènere amb l’esport que practica des de fa ara quatre anys i que l’ha duita a veure la muntanya com “un espai social més on es reprodueixen els rols i estereotips de gènere que tots duim a la motxilla”.

Quan us vàreu iniciar en l’escalada?

— La primera presa de contacte va ser quan tenia 15 anys i vaig anar a una granja escola a Àvila. Després, quan vaig fer el grau mitjà en activitats fisicoesportives en el medi natural, vaig conèixer algú que escalava i anàvem al dic de l’Oest o a Valldemossa. Però tampoc venc d’una colla escaladora ni muntanyenca, ni d’una família que faci això. Per mi és una manera de passar temps en la natura. No ho veig com una pràctica esportiva competitiva, però he estat més consistent en els darrers quatre anys, sobretot d’ençà que visc a Bilbao.

Com està l’escena de l’escalada a Mallorca?

— Està a les totes. A Mallorca hi ha molta tradició muntanyenca, però l’escalada és un esport que s’ha popularitzat molt des de fa uns anys, no sé ben bé per quina raó. Quan me’n vaig anar de Mallorca no hi havia gaires dones escaladores. Hi havia algunes al·lotes que en feien, però no colles com ara. En el meu cas, m’ha estat més fàcil fer una xarxa arran de la investigació.

Cargando
No hay anuncios

Per què sorgeix aquesta investigació?

— Pel treball de final de màster –d’Estudis Feministes i de Gènere–, vaig començar a treballar amb entrevistes a dones escaladores i d’ençà que el vaig acabar, fa tres anys, he continuat fent-ne fora de la universitat i ho he ampliat a 20 entrevistes. Més que una investigació, és un diàleg entre les curolles que m’han acompanyat en situacions incòmodes que he viscut –comentaris o actituds dins el món de l’escalada–, una crítica amb teories feministes i el que diuen les dones que he entrevistat. Tot això sortirà publicat en un llibre a final d’any.

En què consisteixen aquestes curolles?

— De portes enfora pot semblar que l’escalada és una pràctica molt lliure, per tot el que envolta la muntanya, però no deixa de ser un espai social més en què es reprodueixen els rols i estereotips de gènere que duim tots i totes a la motxilla. Fa falta una revisió. No és casualitat que les dones estiguin fent agrupacions o que també en sorgeixen d’identitats no binàries, per sentir-se segures. El que em va dur a investigar és que a totes ens havia passat alguna situació similar de sentir-nos violentades en una zona d’escalada, igual que passa de festa o en un altre lloc.

Cargando
No hay anuncios

Amb quines actituds us heu trobat?

Amb moltes actituds paternalistes. Et va marcant i acabes plantejant-te si continuar amb aquest esport o no, i fins a quin punt el vols practicar i amb qui. M’ha passat d’estar amb companyes i que s’hi fiqui un al·lot a explicar com es fa alguna cosa, sense haver demanat ajuda, un mansplaining. No és qüestió de si es fa amb bona o mala intenció, és una qüestió estructural: ho he xerrat amb altres escaladores i a cap se’ns acudiria donar ajuda sense que la demanin.

Succeeix el mateix en el rocòdrom i a la muntanya?

— La diferència més gran és que la dinàmica del rocòdrom propicia més que et facin mansplaining o que aprofitin per lligar amb tu. En canvi, en l’escalada esportiva poses la confiança i la integritat física en les mans de la persona que té la corda. Jo hi he vist discussions de parella, en què una persona és a dalt i l’altra a baix assegurada, que pot ser la mateixa escena que podem tenir a casa o al carrer. No són còmodes i se solen donar perquè ella vol baixar o té por i l’altra persona, en lloc d’encoratjar-la, li ho exigeix. No es respecta el procés de l’altra persona.

Cargando
No hay anuncios

I això no passa entre dones.

Quan he escalat amb dones, sempre m’he sentit acompanyada i escoltada. De fet, a això ens han ensenyat les dones: a saber estimar i cuidar. I per què no reapropiar-nos aquests patrons i adaptar-los perquè ens siguin útils i per tenir una escalada que ens ompli. També es tracta de rebutjar aquesta masculinització de voler sempre ser forta i no tenir por. Hi ha moments que vols plorar i està bé.

Programació de la 12a mostra de cinema de muntanya