El racó de Víctor Pablo

PalmaAl Trui Teatre i a l'Auditori de Manacor vàrem poder escoltar, a la primera part, el darrer Concert per a piano de Wolfgang Amadeus Mozart, el vint-i-setè de la seva inabastable collita, de llinatge K. 595, a càrrec del jove pianista i compositor Kit Armstrong, acompanyat de la Simfònica sota la direcció de Víctor Pablo Pérez. Va ser el darrer concert per a piano que va escriure el salzburguès, ja prop del seu traspàs. Però no sembla un comiat, ni tampoc exhala aires de tragèdia, potser tot al contrari. Era un tipus de composició que Mozart explicava que servia per "expressar el més gran, el més festiu, el més sublim", i aquesta peça no va ser una excepció. Sobretot, es tracta d'una partitura gens trencadora, sense afany renovador ni trescador d'altres tendències.

El nord-americà en va fer una lectura ad hoc, pausada, natural i formal, amb la qual va destil·lar la tendra senzillesa que es demana des de l'original. Una senzillesa que fa que la simbiosi amb l'orquestra sorgeixi com de manera espontània i, fins i tot, en les dues llargues cadenze, els converteixi en espectadors de luxe, gaudint les habilitats d'un solista tan elegant i lleuger que fa que el plaer d'escoltar es multipliqui exponencialment. El bis de rigor, com gairebé sempre, passa per l'homenatge a Chopin. I així va ser amb el mesurat Preludi Gota d'aigua, compost després d'un malson valldemossí.

Contràriament al que podria semblar i és habitual, arribà el moment cabdal de la funció. Veure, escoltar i sentir com Víctor Pablo Pérez dominava i emocionava amb un Bruckner, la Simfonia núm. 3 WAB 103 en re menor, en la versió editada per Leopold Nowak, del 1889; va ser pura delícia. Dedicada des de la seva concepció a Richard Wagner, n'hi va haver fins a cinc versions. Aquesta és la més curta i, entre altres retallades, Bruckner va eliminar tot el tros de Lohengrin, que figurava en les primeres. És gairebé llegenda que la primera va ser un desastre dirigit pel mateix compositor, a qui tan sols li quedaren vint-i-cinc espectadors quan assenyalà el final. Per explicar millor el cúmul de sensacions que varen sorgir de la seva interpretació, res millor que les paraules que Víctor Pablo Pérez escriu al seu racó musical: "La meva manera d'escoltar Bruckner radica fonamentalment en la manera d'entendre la vida com una lenta i inexorable construcció, fins al moment de transcendir a una altra dimensió. Totes les seves simfonies són l'expressió perfecta de com pot ser construïda una gran catedral, pedra a pedra, des dels fonaments, cada columna, cada arc... I tot fet passa a passa, compàs a compàs, amb les seves reiteracions –que mai no ho s'han de semblar–, les seves tensions horitzontals (les grans melodies) o les enormes tensions verticals (les harmonies)". I totes varen fer acte de presència en aquesta segona part del concert, en la qual el director va deixar la batuta per dirigir, amb contundent delicadesa, una tropa que va exhibir precisió, color i contundència des del clamorós primer tutti, que va servir com a targeta de presentació d'una interpretació monumental.