Qüestió de fe

PalmaLes maleïdes, de Sergi Baos, és dirigida per Marga López i protagonitzada per Lorena Faus, Alicia Garau, Àlvar Triay Sales i Teresa Urroz. Un altre esdeveniment teatral per sumar als de Marta Barceló, que ja n'acumula dos. Baos va irrompre a Catalunya amb Paradís, una brillant tragicomèdia, com també ho és aquesta darrera criatura, més ambiciosa formalment, sobretot perquè, d'entrada, són quatre els protagonistes i no sé quants els personatges. De fet, en un moment de la funció, dins una furgoneta, hi van sis monges, dues prostitutes i la mare i la filla de la gran protagonista, o com a mínim sobre la que gira tota aquesta prodigiosa història. Prodigiosa ho és per moltes i variades raons que ara no revelarem. La primera seria el fil argumental sobre el qual intenten mantenir l'equilibri el reguitzell de subjectes que deambulen amb més o menys pes per sobre o per davall de la parabòlica narració. Aquesta no és altra que una dona que pensa i diu que l'ha embarassada ni més ni menys que el Fill de Déu, o sigui Déu II, mentre que l'Esperit Sant, el tercer en discòrdia per la lluita del triangle amb l'ull enmig, només surt de manera el·líptica. A partir d'aquí, tenim un matrimoni amb una filla que veu bellumes místiques i pietoses i, de cop i volta, queda prenyada, per la qual cosa va a parar a un convent de monges tancades. I, després, la filla de Déu va trontollant de família d'acollida en família d'acollida, fins que compareix a casa de la padrina amb la intenció de conèixer la mare, que ningú no sap ben bé on és. Aquí fa acte de presència la furgoneta i s'inicia la road movie.

Baos mescla molts ingredients dins aquesta barreja, que acaba essent un fresc de la condició humana. Els quatre protagonistes, ben dibuixats, i els intèrprets, impecables, amb tots els trets característics de l'autor: divertits, esbojarrats, patètics… però autèntics, molt autèntics, que viuen unes situacions tan absurdes com inversemblants, però les quals, també, al mateix temps, traspuen no poques peculiaritats molt reconeixibles i potser no tan insòlites com puguin semblar en una primera lectura i amb el somriure encara als llavis. Per la seva banda, els secundaris són tan sols un esbós amb un punt de caricatura.

Però el que està clar és que a Les maleïdes res no és el que sembla a la primera ullada. Cada nova situació duu aparellada una càrrega de profunditat que pot fer anar en orris l'anterior percepció, tot i que pugui parèixer evident, mentre que, per una altra banda, cada personatge acumula moltes lectures i les possibilitats que res sigui el que és es multipliquen exponencialment i obren un ventall en el qual apareixen noves conjectures amb tan sols un petit gir de guió, rubricat amb el triple mortal amb tirabuixó final, amb el qual desmunta tot el que crèiem que havia succeït. O no.

Elucubrar després de la funció està més que garantit. Amb una estructura argumental gens senzilla i sincopada, l'obra pateix alguns moments de manca de fluïdesa, que probablement s'anirà arrodonint en el rodatge, mentre que, per una altra banda, llueix de meravella la posada en escena, signada per Xesca Salvà, minimalista, funcional i eficaç, de la mateixa manera que la il·luminació de Guillem Gelabert i l'espai sonor de Joan M. Albinyana. És per tornar-la a veure, per així intentar esbrinar el misteri per antonomàsia o, finalment, perquè així ens ho han inculcat, deixar-ho a l'albir de la fe.