Les Petites tragèdies de Pushkin ja són una rara avis dins la bibliografia del seu autor. Potser fins i tot és una extranya criatura dins el món de la literatura russa de la seva època. De fet, les quatre històries en l’original transcorren a llocs molt allunyats del seu país natal. El cavaller avar transcorre a França; El convidat de pedra, a Espanya; Mozart i Salieri, a Alemanya, i La festa en temps de pesta, a Anglaterra. Més coses estranyes entorn de les Petites tragèdies, publicades per primer cop en diferents revistes, és el fet que varen ser atribuïdes a altres autors en comptes del dramaturg rus. Per exemple, El cavallero avar, a la revista on es va poder llegir per primer cop, El contemporani, ell mateix és qui diu que és original de William Shenstone, escriptor anglès del segle XVIII… En qualsevol cas, aquestes petites obres eren, com deia Pushkin, “esbossos dramàtics, estudis dramàtics, assajos dramàtics”, escrits en vers.
Pere Fullana, per la seva banda, diu que era una idea que tenia dins el calaix des de feia temps, però el que està clar és que era un projecte amb no poques dificultats. La primera és convertir-les en una sola peça teatral, enllaçant les quatre històries, traslladant i transgredint sense perdre essència. Per una altra banda, trobar el to per contar les tragèdies, si dramàtic, còmic o natural, ja que qualsevol podria servir. Els actors que poguessin desenvolupar, crear i interpretar tants personatges amb un canvi de registre abismal cada cop, tampoc era una tasca gaire senzilla i un per a cada un va més enllà de l’impossible.
Carles Molinet, Rodo Gener i Marina Nicolau interpreten més de vint personatges i el to de les quatre històries no és exactament el de tragicomèdia, però hi trobam molta comèdia i a totes elles un final que no es pot tillar de feliç, sobretot perquè Molinet mor en tres dels quatre plantejaments i en el quart ell és l’assassí. No hi ha dubtes que estam davant un tour de force, una marató pels tres protagonistes i un exercici de funambulista per com engaltar amb la fluïdesa que ho fa Fullana els quatre pecats capitals que fan acte de presència, l’avarícia, l’enveja, la cobdícia o la luxúria. No hi ha moralina, ni discurs, ni pretensions que així sigui. És tan sols pur teatre, amb connexió directa amb els desitjos de l’autor, a qui després de les quatre històries, per si fossin poques, li dediquen un altre divertit tirabuixó, el seu Faust, amb el qual arrodoneixen una funció, que són quatre i un bis, segellats de contemporaneïtat i música, des de la de Don Giovanni, de Mozart, en una interpetació “pe-cul-iar”, el “Money” de Pink Floyd, fins el “Sapore di sale” de Gino Paoli. Canta Marina Nicolau.
