Tres peces, tres. Dues de consagrades, com La voix humaine, de Francis Poulenc, sobre un llibret de Jean Cocteau, mentre que la segona, Erwartung, d’Arnold Schönberg, està basada en uns textos que va encarregar a Marie Pappenheim, una jove estudiant de medicina, el mateix compositor. Entre l’una i l’altra, el Teatro Real ha entrecolcat l’estrena d’un petit monòleg, titulat Silencio, original de Rossy de Palma i Christof Loy, responsable també de la direcció artística de les altres dues tràgiques històries i, naturalment, de la que conta i canta la mallorquina, dissenyadora del model amb el qual apareix recitant en italià, francès i castellà històries i poemes del desamor, de Brecht, de Wilde i de collita pròpia. Ho fa amb un vestit de coa que va de banda a banda de l’escenari, realment espectacular. Per una altra banda, la seva intervenció resulta difícilment classificable, pel to desenfadat de tot plegat, vull pensar que amb l’única intenció de servir per donar una mica d’aire a les altres dues històries. Dues tragèdies que, sens dubte, desenvolupen i desemboliquen diferents fesomies del dolor i la soledat, sense concessions i fins a les darreres consequències. La naturalitat de la seva interpretació, marca de la casa, sempre sembla mancada de preparació, més a prop de la improvisació que de qualsevol altra cosa. Tot i així, el públic va agrair la seva intervenció i les rialles i els aplaudiments així ho demostraren.
El plat fort era un altre. S’inicià amb l’obra de Poulenc. Al capdavant, una Ermonela Jaho en estat de gràcia, en el qual si amb la seva veu assolia cims de gran qualitat i extraordinària dimensió, tot i haver de lluitar amb el volum de l’orquestra, dirigida per Jérémie Rhorer, la seva interpretació dramàtica d’un personatge que minut a minut es va apropant, cada cop més, al penya-segat de la desesperació va resultar igualment brillant i esfereïdora. L’acompanyava en el transcurs del trasbalsament una muda Rossy de Palma que en aquest cas no tenia el més mínim sentit, fins al punt que es converteix en un entrebanc més que en un suport dramàtic, no tant sols perquè no figuri a l’original, que podria ser una bona raó, sinó perquè desapareix sense més ni més i perquè no queda més remei, en qualsevol cas perquè, si queda just devora la protagonista, com ha fet des del principi, la història hauria estat una altra i no hauria acabat con l’havia escrita Jean Cocteau ni res que se li assembli, i la tragèdia hauria quedat reduïda a la condició d’ensurt.
La tercera entrega del programa l’encapçala una poderosa Malin Byström, que, tal com la protagonista de 'La voix humane', figura a l’original sense cap altre nom que 'Ella', la d’'Erwartung' apareix com 'La dona', i serveix com un molt petit homenatge a Arnold Schönberg en la celebració del 150è aniversari del seu naixement. Sigui com sigui, acompanyada per 'L’home', un personatge en aquest cas imprescindible, la peça aconsegueix un nivell d’exuberància majúscul des dels primers acords i des de la primera intervenció de la protagonista, la qual mostra amb precisió el seu estat, ja no anímic, com la primera, sinó mental. Colpidora, pertorbadora, potent i amb molts matisos, aconseguiren molta més compenetració entre la soprano i l’orquestra, convertida en complement perfecte d’una història que va més enllà de la tensió dramàtica, per explorar una ment desballestada i al mateix temps plantejar un misteriós parany argumental, segurament massa desenvolupat, tan sols amb una pinzellada de més.
