‘Portes sense destinació’, un conflicte obert en l’art urbà

PalmaEn acabar l’estiu, la porta d’un immoble degradat i aparentment abandonat del barri de Canamunt de Palma era intervinguda per segona vegada per l’artista urbà Grip Face com a part del seu recent projecte Black Faces. Una porta que feia molt de temps que no s’obria i que no fa gaires setmanes que s’ha obert. De fet, no es tracta realment d’una porta, sinó d’una tàpia que havia tapat, fins ara, un dels accessos a una finca que està previst que es converteixi en un hotel més del barri. Encara hi fan feina i, cada dia, aquesta “porta” es retirada per tornar a ser col·locada, per exhibir el treball d’aquest artista com fins ara ha fet (observar fotografia).

Aquesta tardor passada, en el marc de l’OpenWalls Conference organitzat per Difusor a Barcelona, es va oferir un debat molt interessant al voltant de la necessitat de conservar l’art urbà o no. Una taula rodona oberta en què es van convidar a artistes, restauradors i comissaris vinculats al treball artístic a l’espai públic. El debat estava clarament enfocat a dos fets relativament recents i a les respectives polèmiques que aquests han suscitat en el sector. D’una banda, la conservació in situ d’uns tags de Muelle a Madrid i la seva intenció de declarar-los BIC. Tenint en compte que es duen a terme ara, es tracta d’un reconeixement generacional a un dels escriptors de grafits de l’old school madrilenya, ubicada entre mitjans dels anys 80 i principis dels 90. Coordinant un grup de conservació adscrit a l’International Institute for Conservation, Elena Gayo i el seu equip es plantegen com actuar envers les intervencions urbanes i valorar què és el més adequat amb relació a allò que les envolta: protegir-les com un fet “històric”, independentment de la seva vàlua o qualitat artística? Deixar que tinguin la seva pròpia vida dins el context públic que les ha “acollides”? Gestionar-les amb l’artista, si existeix aquesta possibilitat? Canviar l’enfocament si la intervenció ha rebut el vistiplau institucional i/o hi ha participat algun patrocinador privat? En cas de restaurar-les, convé fer-ho al lloc mateix o és preferible “traslladar-les” a un altre lloc per garantir-ne la conservació? En cas de fer-ho in situ, convé repintar la resta de l’espai perquè aquestes esdevinguin més detectables per part de l’espectador? Fins a quin punt ha de ser considerada l’opinió del propietari de l’immoble? Qui ha de decidir-ho tot plegat? Quin paper tenen els professionals de l’art en tot això? Què hi diu la legislació? Més enllà de la memòria col·lectiva que representen les signatures de Muelle, crec recordar que ningú no s’ha pronunciat sobre el fet de per què és ell i no d’altres, sobre la seva qualitat ni sobre quina hauria estat l’opinió de l’autor -ja mort- sobre un fet que en el seu moment fou subversiu i que probablement fou generat sense cap expectativa de passar a la posteritat.

D’altra banda, s’inaugura abans de l’estiu la mostra Street Art: Banksy and Co a Bolonya, curada a dues mans entre el comissari i editor especialitzat en art urbà Christian Omodeo i el restaurador i professor universitari Luca Ciancabilla. A Barcelona, Omodeo va parlar sobre els detalls del projecte i de les seves intencions i va comentar precedents internacionals respecte d’aquest “posseir” o “conservar” fragments (relíquies?) de peces d’artistes urbans. Col·leccions privades originades, majoritàriament, per una apropiació personal de la totalitat o per part d’allò que els artistes urbans fan al carrer (record que un important col·leccionista d’art urbà d’aquest país es vanagloriava de tenir en el seu poder esbossos, materials i estris que determinats artistes urbans reconeguts havien utilitzat mentre realitzaven la seva intervenció, i que ell -amb permís o sense- després recollia com si fossin un fetitxe). Involucrant-hi artistes com ara Blu, la mostra pretenia posar sobre la taula una qüestió que afecta l’art urbà des de les seves expressions més subversives fins les seves manifestacions mainstream : després de 40 anys d’història, quin és el relat per construir sobre tot això i des d’on?

Sabem que introduir l’art urbà al museu és pervers per definició, però probablement és el lloc adequat i legitimat per poder reflexionar sobre aquest tipus de pràctiques artístiques. També sabem que els moviments contraculturals acaben fagocitats per la mateixa institució i la indústria cultural, i que es produeixen certes paradoxes cícliques -que ja no sorprenen ningú- amb relació a com les institucions i el mateix mercat de l’art han anat absorbint-los. Com a organisme públic representatiu en un estat democràtic, la institució té el deure de donar la visibilitat justa a tot això.

Poquíssims projectes d’art urbà a les galeries i els museus han estat capaços d’articular un discurs contextual que qüestioni i justifiqui, a la vegada, la seva simple presència en aquests espais. Tot això que molts ja sabem se suma a la reflexió sobre què fer amb l’art urbà avui. I precisament això és el que van plantejar els comissaris d’Street Art: Banksy and Co. Posar sobre la taula diferents formats d’exhibició i documentació sobre intervencions “artístiques” a l’espai públic i afegir a la discussió la necessitat de conservar-les o no ( in situ o on sigui). Qüestions prou importants que es tradueixen en preguntes que tant el tàndem Omodeo & Ciancabilla com Gayo es plantegen: com s’ha de dimensionar la importància del context en l’art urbà? Què passa amb el procés i amb la mateixa acció corporal de qui l’executa? Com s’han de contextualitzar aquestes pràctiques dins el discurs oficial de l’art sense caure excessivament en paternalismes, sobrestimacions i etiquetes subculturals? Com cal consensuar l’abast semàntic del mateix terme / street art / entre artistes, comissaris, conservadors, sociòlegs…? Quina importància s’ha de donar a l’experiència/recepció del ciutadà davant una determinada intervenció, just en el lloc i el moment històric en què aquesta apareix? Quina és l’evolució paral·lela de la ciutat i quin paper pren el recent empoderament de la ciutadania en tot això?, etcètera.

La llei no empara l’autoria

Entusiasmat per la porta de Grip Face, el nou propietari de l’immoble no ha tingut la sort de conèixer-ne l’autor. Segons els operaris que diàriament la manipulen per treballar, aquest pretén emmarcar-la i exhibir-la al seu hotel. Aquesta és una informació que ells mateixos han lliurat a partir d’allò que han sentit d’aquell que els paga, però quin serà el destí final d’aquesta peça? La podria vendre, si ho desitjàs? Quin és el codi ètic que s’ha de seguir, si és que n’hi ha d’haver algun?

Sense gaires gestions ni permisos, són molts els artistes urbans que decideixen “cedir generosament” a la ciutat la major part de les seves intervencions, sense esperar-ne res a canvi. Tot i això, probablement no combreguin amb el fet que les reproduccions fotogràfiques que se’n fan siguin susceptibles de ser reproduïdes i/o impreses en qualsevol reportatge o catàleg promocional off line o online d’alguna iniciativa privada o institucional vinculada a la ciutat. Què passa quan aquestes “obres” (d’altra banda, prou conegudes i identificatives de determinats autors) són utilitzades com a reclam turístic o immobiliari? La llei no empara aquesta complexa autoria i el buit legal o alegal afavoreix aquell que és propietari. Convé reconèixer que l’ street art, com a fenomen, se’ns ha escapat de les mans tant als artistes, els comissaris, els galeristes, els directors de museus i els col·leccionistes com als mateixos ciutadans, les comunitats de veïns i els ajuntaments, entre d’altres. El moment de l’art urbà demana asseure’s i reflexionar -un fet escàs i poc benvingut en aquest sector. Novament, el conflicte està creat: doors without destination.