De Pink Floyd a Judas Priest: psicodèlia, cocaïna i discos a les Balears

PalmaLes Balears varen entrar en la història de discos que tenen poc a veure entre si. Alguns músics hi varen escriure cançons; d’altres hi varen enregistrar àlbums, hi varen trobar refugi o descobriren una música que després durien fora de les Illes. Entre els anys 60 i els 90, aquelles estades varen unir l’Arxipèlag a noms com Pink Floyd, Joni Mitchell, Kevin Ayers, Judas Priest i New Order.

Que Bob Dylan passàs l’estiu del 1967 a un molí de la Mola, a Formentera, és encara llegenda popular viva, no certa. Qui sí que varen viure aquell estiu i el següent per la Mola i la platja del Migjorn varen ser els membres originals de Pink Floyd, el grup més influent del rock progressiu i psicodèlic de la segona meitat del segle XX. Va ser així perquè Aubrey Powell ‘Po’, fundador de l’agència de disseny gràfic Hipgnosis, que va revolucionar el disseny i va crear mitja dotzena de portades del grup, tenia casa al Migjorn.

‘More’, de Pink Floyd

A principis del 1968 David Gilmour entrava en el grup britànic i més tard acabaria substituint Barrett, a qui varen treure per un problema de salut mental. Després, Pink Floyd publica el seu tercer disc More (1969), la banda sonora de l’òpera prima del suís Barbet Schroeder, rodada el 1968 a Formentera i Eivissa i que retrata l’eclosió de la contracultura del moviment hippy a l’illa.

Enregistrada a Londres a principis del 1969, té en portada el molí d’en Teuet, a Sant Ferran –del segle XVIII, és el primer molí de vent de l’illa–, en una al·legoria psicodèlica que evoca els gegants del Quixot.

“Clarament és un disc de transició, que va cap al so que després va desenvolupar Pink Floyd”, apunta Shanti Gordi, teclista, cantant i líder dels menorquins The Other Side, tribut de Pink Floyd dels més longeus i internacionals. “És un disc que va servir com a pont de l’època de Syd Barrett a la de David Gilmour, amb unes guitarres molt més elaborades i més estructura musical. Deixa enrere la psicodèlia més pura i el caos de Barrett”, valora Gordi.

“Comença a tenir pinzellades molt clares del que després seria l’època daurada de Pink Floyd. És un disc amb una atmosfera molt onírica i molt experimental, amb punts psicodèlics, i de cop té una joia acústica, dolça i preciosa com ‘Green is the colour’”, comenta Gordi, cançó que Roger Waters ha reconegut que respira l’atmosfera de les Pitiüses. També conté “una connotació molt rockera aportada per Gilmour a ‘Ibiza Bar’”.

‘Islands’, de King Crimson

Qui tenen un carrer a Formentera, als Pujols, des del 2009, són els altres britànics referents del rock progressiu, King Crimson. El motiu, la cançó ‘Formentera Lady’ amb què s’iniciava el seu quart disc, Islands (1971).

Ara que l’Odissea d’Ulisses torna a tenir volada, aquest cançoner està inspirat en aquest viatge per la Mediterrània. El lletrista i guitarrista Peter Sinfield va viure a Formentera a finals dels 60 i principis dels 70 i, en el disc, la pitiüsa esdevé l’Ítaca on retornar. Hi canta: “Cases tenyides de blanc protegeixen una línia de costa pàl·lida, empresonades pel cactus i el pi. Dama de Formentera, canta la teva cançó per a mi, dama de Formentera, amant del sol. Aquí Odisseu, encisat per la fosca Circe, va caure, el seu perfum encara perdura, encara el seu encís”.

‘Blue’, de Joni Mitchell

Formentera també va inspirar Joni Mitchell; de fet, un dels seus cims creatius, el quart disc, Blue (1971), enregistrat a Hollywood. La primavera del 1970, la canadenca va arribar a la pitiüsa per desconnectar i aclarir la relació amb el músic Graham Nash, a qui acabaria deixant des d’allà enviant-li un telegrama. Hi va escriure algunes de les cançons de Blue, del millor folk i pop confessional seu.

“Potser no és el meu disc preferit d’ella, però sí que té la meva cançó preferida, ‘A Case of You’, en especial, la lletra, que em sembla de les millors, d’una lletrista extraordinària com era ella. Una Joni Mitchell en crisi emocional decideix fer aquest viatge-refugi a Formentera i hi formalitza la ruptura sentimental amb un altre il·lustre de la música del moment. Es diu que la llavor del disc va ser aquell viatge de desconnexió”, explica el promotor de concerts mallorquí, i apassionat pel folk, Tomeu Gomila.

Ja a Los Angeles, la relació amb el també cantautor nord-americà James Taylor, addicte a l’heroïna, marcaria també el to trencat del disc. Taylor, anys abans, el 1968, havia compost ‘Carolina in My Mind’, del seu debut, durant una estada també a Formentera.

‘Deià... Vu’, de Kevin Ayers

A Mallorca, un altre britànic, Kevin Ayers, va enregistrar el 1980 i als estudis Maller, a Palma, el seu onzè disc; un homenatge al que va esdevenir com el seu paradís i refugi, i on anys enrere li havia sorgit la inspiració de fundar el bessó de la psicodèlia anglesa que varen ser The Soft Machine, amb Robert Wyatt i Daevid Allen.

Deià…Vu (1984), però, no va ser editat fins pràcticament quatre anys després, produït pel manacorí Joan Bibiloni. “No tenc opinió sobre allò que va suposar per a en Kevin ni tampoc puc posar enlloc aquest disc, però crec que n’hi ha hagut d’altres que han estat més transcendents en popularitat i probablement potser en contingut, que tampoc no és que ho pensi. Totes les peces tenen la seva pròpia aura i vida i supòs que reflecteix una època precisa quan en Kevin era més per Deià i no viatjava tant o no tenia tant de contacte enllà. És un disc que no és tan saxó”, comenta el músic, i hi afegeix: “El títol el vaig proposar jo, tot i que les feines són corals. Sempre activar el record d’en Kevin és entranyable, com també l’entorn d’allà dalt de Tramuntana, de quan hi vivíem. La particularitat del disc és que l’únic saxó és en Kevin, la resta és gent llatina i hi ha un solo de saxo de Jorge Pardo que m’agrada molt a ‘Champagne and Valium’”.

‘Technique’, de New Order

New Order, amb el seu cinquè disc, Technique (1990), deixaven enrere l’ombra allargada del seu grup embrionari, Joy Division, truncat pel suïcidi d’Ian Curtis el 1980. L’estiu del 1988 es refugien a l’illa blanca on els clubbers anglesos quedaven atrapats per les sessions eclèctiques de les nits d’Amnesia que feia el DJ argentí Alfredo Fiorito, resident a Eivissa des del 1976 i finat el 2024. Va crear el balearic beat, un gènere sorgit a les Illes que barrejava pop i rock, música llatina, ambient, house i disco.

Els anglesos acabaren exportant aquelles sessions al Regne Unit i així s’expandia pel món el balearic beat. Explosionava el house i la cultura rave, l’acid house casava amb el rock, i Eivissa, convertida en un empori, en la meca mundial de la cultura de club.

“La història és molt delirant perquè a Peter Hook li varen encarregar la producció del primer àlbum de Stones Roses, considerat un dels millors debuts discogràfics de tots els temps. Hook, que ja havia produït el tema ‘Elephant Stone’, dels Stones Roses, va dir no per anar a Eivissa. Havien d’enregistrar la major part del disc als Estudios Mediterráneo, però només varen arribar a gravar-hi pistes d’algunes cançons perquè es varen passar dues setmanes de festa, anant a totes les discoteques”, explica el periodista musical i DJ barceloní Luis Costa.

El disc, de fet, comença amb ‘Fun Time’, “basada en una nit d’excessos, festa i drogues a Amnesia”, recorda Costa, que parafraseja Hook dient que “tots els doblers per gravar el disc se’ls varen gastar en drogues i festa”, com conta en el seu llibre The Haçienda: Com no dirigir un club (Contra, 2019) al capítol ‘Interludi. Una nit a Eivissa, 1988’.

New Order i Tony Wilson, del segell del grup Factory Records, eren copropietaris de The Haçienda, el club de Manchester convertit en una meca de la música de ball. Costa recorda què va dir Wilson al baixista Peter Hook després de l’estada a Eivissa: “En la vida t’havies pegat unes vacances tan cares”.

El disc s’acabaria als Real World Studios de Peter Gabriel la tardor i “es convertiria en l’obra mestra que és”, diu Luis Costa, coautor del llibre Balearic. Historia oral de la cultura de club en Ibiza (Contra, 2020) i en el qual recorda: “Peter Hook explica que varen decidir anar a Eivissa perquè volien fugir de l’escena de club de Manchester i Londres per no tenir distraccions, però, clar, hi varen aterrar l’estiu del 1988, el de l’eclosió de la cultura de club i de l’arribada de l’èxtasi a l’illa, on va fer la primera entrada massiva i d’aquí es va exportar al Regne Unit i a tot Europa. Varen fugir de la seva cultura de club i s’hi varen topar de morros”.

‘Point of Entry’, de J. Priest

I a la mateixa illa dels excessos, però als antípodes, Judas Priest, exponents britànics del heavy metal, hi varen arribar a enregistrar una trilogia, també a Estudios Mediterráneo, situats a la finca de Can Marià Blai, a Sant Llorenç de Balàfia, i que acabarien arrasats pel foc el febrer del 1990. El seu bateria, Dave Holland, es convertia en soci, just després d’una primera etapa com a Ibiza Sound Studios. Judas Priest hi varen gravar el seu setè àlbum, Point of Entry (1981), a finals del 1980, i els següents: Screaming for Vengeance (1982) i Defenders of the Faith (1984).

“Potser és una mica agosarat afirmar que els tres discs ‘eivissencs’ de Judas Priest són una trilogia. Al cap i a la fi, Point of Entry és una obra menor sostinguda per un grapat de cançons memorables. Era la primera vegada que el quintet sortia del Regne Unit per enregistrar un àlbum d’estudi i escolliren els fastuosos estudis. L’ambient, deien, era especial, tant que decidiren tornar-hi per donar forma a dos dels millors àlbums d’una trajectòria que ja supera el mig segle”, valora l’historiador i músic mallorquí Tomeu Canyelles.

“Potser és que s’aclimataren a un espai que també els oferia suites de luxe, piscina i zones d’esport o que la seva formació clàssica ja s’havia consolidat. Refinaven el seu estil fins a aconseguir una fórmula guanyadora: l’equilibri precís entre melodia, èpica i agressivitat. Rob Halford se sentia tan segur amb les noves cançons que començà a escriure lletres de temàtica homosexual per alliberar-se del gran secret que turmentava la seva sexualitat. Ningú, però, aconseguí desxifrar-les perquè l’hedonisme no els deixava gaire temps per a la reflexió. Llargues nits consagrades a les discoteques, la promiscuïtat i la cocaïna. La banda recordaria el seu pas per Eivissa com “d’una vida desordenada”, mentre que Halford, reflexiona Canyelles, “tanmateix, sempre tindrà la darrera paraula: ‘Bé... I qui no hauria volgut una vida com aquella?’”.