PalmaQuan va arribar a la Universitat per a Estrangers de Siena, l’any 2015, ho va fer amb un projecte de recerca en un centre on, entre les llengües que s’hi impartien, no es trobava el català. Ara la manacorina Cèlia Nadal ha estat nomenada directora del Centre d’Estudis Catalans en aquesta mateixa universitat. Actualment és també la presidenta de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans.
Com comença el procés de gestació d’ençà que arribàreu a Siena fins a la creació del Centre d’Estudis Catalans?
— Jo hi vaig venir amb un contracte de recerca, ara fa vuit anys, però a més del meu projecte vaig proposar uns cursos experimentals de català, que eren fora del programa, breus i d’accés lliure. Van funcionar bé i van tenir èxit. A partir d’aquesta experiència i atès que a la Universitat per a Estrangers de Siena s’hi ensenyen moltes llengües, vàrem proposar introduir el català.
I hi heu tingut molts alumnes tots aquests anys?
— En aquesta matèria és difícil parlar d’èxit quantitatiu. Actualment s’ofereixen 14 llengües a la universitat i els estudiants en poden triar dues: és evident que els que feim català no ens podem comparar, per exemple, amb els que fan anglès. Hem de parlar, però, de l’impacte que pot tenir la catalanística dins la universitat italiana i, a partir d’aquí, dins d’un sector de la societat italiana. La nostra missió pot ser, per exemple, traduir els clàssics catalans a l’italià i no tant fer un curset per als estudiants que se’n van d’Erasmus a Barcelona.
L’objectiu del Centre d’Estudis Catalans, idò, va més enllà d’ensenyar o estudiar català.
— Sí, l’objectiu final és que hi hagi un retorn social, una visibilitat i una normal circulació de la cultura catalana com a cultura estrangera dins un altre país. I la universitat és un bon lloc per fer-ho perquè és un lloc d’especialistes que des de la seva professionalització poden preparar diferents productes per ser inserits, de manera rigorosa, dins el sistema cultural d’un país. Tots tenen el seu cànon nacional, clar, però també en tenen un d’internacional on els productes de la cultura catalana han de circular de manera tan normalitzada com els de la francesa o l’anglesa.
Com es fa per introduir aquests clàssics catalans dins els sistemes estrangers?
— Un dels projectes que tenim ara en marxa és fer circular Mercè Rodoreda dins el sistema de clàssics universals de la universitat italiana. I no es tracta només de la feina que poden fer els traductors, hi ha d’haver un projecte darrere: què traduïm, per què ho traduïm, per a qui ho traduïm i dins quin circuit editorial s’inserirà. Això passa en qualsevol àmbit cultural, que per introduir aquestes referències has de permetre que dialoguin, també, amb el cànon nacional. Si jo vull explicar Ausiàs March a Itàlia el relacionaré amb Dant, però a França el lligaré amb François Villon, i això implica que hi hagi un projecte darrere per introduir-lo.
Què té Siena per haver-se convertit en la quarta ciutat amb un Centre d’Estudis Catalans, juntament amb Londres, París i Poznan?
— Siena és un lloc molt especial, és una ciutat petita, per l’estil de Manacor. Però té una peculiaritat i és que té dues universitats: si una ja seria particular, imagina’t dues! Hi ha la Universitat de Siena, que és d'origen medieval i històrica, i després la universitat on jo treball, que és més petita i especialitzada, però que ha estat reconeguda com un centre d’excel·lència, una etiqueta oficial que reconeix l'eficiència i especialització. En el cas de la Universitat per a Estrangers de Siena, l'especialització és en llengües i mediació lingüística i cultural, que és un tema molt important aquí. El nom no és només perquè sigui per a alumnes estrangers, que també ho és, sinó perquè és una universitat on s’aprèn a ser estranger, a mitjançar lingüísticament i culturalment amb els altres. Això, entre altres coses, vol dir plurilingüisme. I aquest marc d’intercanvi és un molt bon lloc per a llengües i cultures no minoritàries però tal vegada sí minoritzades com és el cas del català.
El fet de ser manacorina us condiciona o afecta d’alguna manera a l’hora d’enfrontar-vos a un repte com aquest?
— Jo crec que pensar des de la perifèria sempre comporta un element d’avantatge. Estam acostumats que com més perifèrics, més marginals i maltractats, i segurament sigui vera. Però precisament des d’aquesta posició una mica incòmoda estàs obligat a no acomodar-te. Llavors pot ser el fet de venir de Manacor i no de la capital cultural del país, que seria Barcelona, m’ajuda a no caure en el clàssic centralisme principatí. Probablement ens ajuda a tots els mallorquins a no oblidar mai la importància de l’equilibri entre centres i perifèries, i això val per l’interior de la cultura catalana però també per la relació del català amb el món. Tenir un punt de vista crític sobre com es conformen aquests centres i perifèries et proporciona una luciditat que algú que sempre ha estat al centre pot ser li costarà més tenir.
