Cinema
Cultura31/01/2024

Nicolas Philibert: “El tractament de les malalties mentals a la sanitat pública ha empitjorat”

Cineasta, estrena el documental 'En el Adamant'

BarcelonaUn vaixell al bell mig de París que funciona com a centre de dia per a pacients psiquiàtrics es mereixia un documental com En el Adamant, Ós d'Or de l'última Berlinale i que s'estrena aquest divendres. El nou film de Nicolas Philibert, el director de Ser i tenir, retrata el dia a dia del centre i dels seus pacients, deixant que parlin i s'expliquin amb naturalitat i força lucidesa.

El 1997 ja va fer un documental sobre una clínica psiquiàtrica, La moindre des choses.

— Sí, va ser una experiència inoblidable. Vaig passar dos mesos a la clínica i em va canviar per sempre. Després vaig mantenir el contacte amb el món de la psiquiatria i el vincle amb la gent que hi vaig conèixer. Són persones que ens poden pertorbar o fer por, però també ens fan obrir els ulls. Persones hipersensibles i vulnerables que ens ajuden a descobrir qui som i quines són les nostres vulnerabilitats.

I per què precisament a l'Adamant, un vaixell psiquiàtric?

— Una de les persones d'aquella clínica amb qui vaig mantenir el contacte és un dels psiquiatres que va fundar l'Adamant i fa nou anys van convidar-m'hi a fer una xerrada sobre el meu treball com a director. Vaig parlar amb un grup de pacients que havien vist algunes de les meves pel·lícules i va ser una xerrada magnífica. No es conformaven amb frases fetes i respostes fàcils, sinó que insistien i buscaven les raons profundes. Allà va néixer la idea de fer-hi una pel·lícula.

Cargando
No hay anuncios

Al documental només entrevista els pacients, mai els metges.

— Volia donar veu als pacients, que sempre en queden exclosos. Ningú els vol veure i per això els centres psiquiàtrics solen estar a l'exterior de les ciutats, amb els pacients tancats. No volia situar el focus en les persones expertes. Al capdavall, no és una pel·lícula sobre la psiquiatria, sinó dins de la psiquiatria. Els metges hi són, però en un discret segon pla. L'objectiu del cinema documental no ha de ser necessàriament triar un tema i explicar-lo. Un documental no és una conferència acadèmica sinó la descoberta d'un món. No soc periodista, no faig pel·lícules des del punt de vista del coneixedor d'un tema. Faig cinema per aprendre, per descobrir el món i per descobrir-me a mi mateix. És un aprenentatge. I això ho canvia tot, perquè no dic a l'espectador què ha de pensar sobre un tema, sinó que el convido a veure què passa a l'Adamant.

I què ha après de la salut mental fent En el Adamant?

— No es pot resumir en un parell de frases. Aquest film m'ha permès ampliar la meva visió de la humanitat, espolsar-me prejudicis i perdre pors. Als pacients de psiquiatria se'ls considera sempre perillosos o agressius, però molt sovint són persones inofensives, molt intel·ligents i amb una gran lucidesa sobre el seu propi cas.

Cargando
No hay anuncios

La salut mental ha deixat de ser un tabú als mitjans i se'n parla cada vegada més. ¿Ha canviat també la consideració i el tracte dels malalts mentals?

— No. El tractament de les malalties mentals a la sanitat pública ha empitjorat i hi ha menys recursos. Els pacients psiquiàtrics necessiten ser escoltats i reconstruir el vincle amb la societat, però l'única cosa que fem és receptar-los pastilles i enviar-los a casa, on queden aïllats. L'Adamant és un cas de resistència contra tot això, continua fent una psiquiatria humana, amb dignitat. Però en la sanitat pública cada vegada hi ha menys llits i infermers, i els pocs que hi ha tenen un rol més de guardians que d'infermers. S'ha perdut la relació humana i quan els infermers no poden exercir la seva feina amb dignitat, tendeixen a marxar i són substituïts per personal temporal sense les mateixes capacitats.

Veient el documental, de vegades es triga una estona a saber qui és el metge i qui el pacient. És una confusió molt enriquidora des del punt de vista humà.

— És molt important no assenyalar qui és qui. Les persones que van a l'Adamant no es redueixen als seus símptomes: primer de tot són éssers humans. No designar-los com a pacients o metges ens permet preguntar-nos què és normal, en realitat. ¿Hi ha una barrera entre ells i nosaltres? ¿O no n'hi ha cap? L'objectiu del documental és esborrar aquesta barrera. La pel·lícula mira de dir que, al cap i a la fi, tots formem part de la mateixa humanitat i tenim moltes coses en comú. I enfrontar-nos a això ens fa ser conscients de les nostres vulnerabilitats.

Cargando
No hay anuncios

¿Els pacients de l'Adamant han pogut veure la pel·lícula?

— M'agradaria dir que van ser els primers a veure-la, però mentiria perquè es va projectar abans a la Berlinale, on demanaven l'exclusiva de l'estrena. Però després vam organitzar una projecció en una sala de París on van assistir alguns dels participants. Va ser una experiència molt emocionant i la seva reacció, molt positiva. Quan els llums es van encendre, un dels pacients se’m va acostar i em va regalar l'osset de peluix que tenia de petit, com un símbol de l’Ós d’Or que vam guanyar.

Una curiositat. Un dels pacients té una teoria molt estranya sobre Paris, Texas, de Wim Wenders. Sap si Wenders ha vist el documental i què n'opina, de la teoria?

— Vaig conèixer Wenders aquesta tardor i li vaig parlar de la pel·lícula i de la seqüència. Ell ja ha vist la pel·lícula i suposo que li deu haver interessat, però encara no m'ha comentat res. Per cert, el pacient que dius és extremadament culte, té grans coneixements sobre literatura, cinema i música. I justament ara està escrivint un treball sobre Wenders.

Cargando
No hay anuncios

A la pròxima Berlinale estrenarà un nou documental que dona continuïtat a En el Adamant. Què ens en pot explicar?

— Mentre feia En el Adamant vaig rodar dues pel·lícules més. La primera a l'hospital psiquiàtric que treballa en xarxa amb l'Adamant, on he gravat converses especials i meravelloses entre els pacients i els psiquiatres. L'altra pel·lícula tracta sobre les visites domiciliàries, quan l'infermer es trasllada a casa del pacient per ajudar-lo en alguna cosa. La segona pel·lícula porta el nom de les dues unitats hospitalàries on he rodat, Averroes i Rosa Parks. I la tercera es dirà La màquina per decidir i altres fonts de preocupació.

Tràiler d''En el Adamant'