Pura meravella: l'homenatge de Núria Rial a Victòria dels Àngels a Peralada

No es podia haver escollit una veu millor que la de la soprano Núria Rial per homenatjar Victòria dels Àngels. El concert de dimecres a l’església del Carme de Peralada, on la insigne soprano va actuar el 1989, va ser un d’aquells moments que s’emmarquen en la història de la música.

El concert s’albirava com un sentit tribut a una de les veus més belles i internacionals dels anys 50 i 60, una autèntica diva al Metropolitan de Nova York, la Scala de Milà, l’Òpera de París, de Viena, Salzburg, Londres, Bayreuth i el món sencer. Entre el públic destacaven la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i un bon nombre de músics, entre els quals els compositors Bernat Vivancos, Albert García Demestres, Marc Timón i el tenor David Alegret.

Núria Rial va sortir cantant a cappella Cantar del alma, de Frederic Mompou, una autèntica declaració d’intencions, no tan sols perquè Victòria dels Àngels l’havia interpretat en infinitat d’ocasions, sinó perquè alhora donava forma a un recital que anava més enllà de la pura exhibició vocal per endinsar-nos en un altre món més subtil, a la recerca de l’essència i la bellesa del cant.

Emulant la diva catalana

Acompanyada pel pianista Rubén Fernández Aguirre, un autèntic especialista en l'àmbit del lied i patró de la Fundació Victòria dels Àngels, Rial va dissenyar un programa que emulava els de la gran diva catalana. Van començar amb peces de música barroca italiana de Campra, de Cesti i de Scarlatti, un camp en el qual Victòria dels Àngels es va iniciar i en el qual Rial és actualment una de les referències internacionals absolutes.

La manresana va fer gala de la seva veu lluminosa i exquisida i d’una tècnica depuradíssima, demostrant que és possible concebre el cant d'una manera pura, natural i innata. A continuació va prendre protagonisme el lied alemany, amb Schubert, Mendelssohn i Brahms, i van tancar la primera part amb música francesa de Gounod, Fauré i un kaddix de Les deux mélodies hébraïques de Ravel que ens va deixar flotant en una altra dimensió.

La segona part del concert va estar dedicada a la cançó catalana i espanyola. Rial va tornar a meravellar-nos amb Victoria, de Bernat Vivancos, una estrena amb text de la mateixa Victòria dels Àngels –com va explicar la intèrpret–; Granados; Mariagneta, una melodia tradicional catalana harmonitzada per Manuel García Morante, el pianista i compositor que acompanyava Victòria dels Àngels habitualment; Vocalise per Victoria, una peça de Frederic Mompou que no va arribar mai a les mans de la cantant i que s’ha trobat a la Biblioteca de Catalunya; Montsalvatge; Guridi; una emotiva Ai, que linda moça, d’Ernesto Halffter, a manera de fado portuguès, i Cançó de comiat, d’Eduard Toldrà. El darrer bis, la delicada A Chloris, de Reynaldo Hahn, ens va deixar suspesos en l’indescriptible. Pura meravella.