Lorena Nogal: "Tenia un Porsche, però no el sabia conduir"

BarcelonaSi en alguna cosa li ha canviat la vida el Premio Nacional de dansa 2024 a la ballarina i coreògrafa Lorena Nogal (Barcelona, 1984) és que ha "après a dir que no". "M’han arribat oportunitats i ofertes de feina que eren molt interessants, però no les podia introduir a l'agenda que ja m’havia muntat l’any passat perquè m’hauria quedat sense viure. Té una cosa que t’atrapa i t’agrada, però alhora és una mica esclavitzant", afirma. I malgrat els nos, no para mai.

Nogal arriba serena i predisposada per a la conversa, però l’estrès ha d'anar per dins: els matins assaja amb La Veronal l’espectacle que estrenaran al festival de Venècia i que inaugurarà la temporada al Teatre Nacional, una versió de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda; i a la tarda assaja el solo que portarà al Museu Picasso dins el Festival Grec, PICASSa, els dies 6 i 7 de juliol. Això li està permetent passar més dies a casa del que és habitual. "Feia molt que no ho feia. Dormir al meu llit no té preu! Fa por comptar-ho, potser estic a casa sis o set mesos, però també és la vida que ens agrada, fer produccions grans i sortir a fora", afirma. Els últims dos mesos ha enllaçat Mallorca, Corea, Valladolid, Dinamarca, Alemanya i Xipre, i això que està centrada en dues creacions a Barcelona.

Un zero per entrar a l'Institut del Teatre

La carrera de Lorena Nogal té certa èpica. La mare la va apuntar a l'escola del barri perquè canalitzés la seva energia ballant. Tenia talent, i als 12 anys es va presentar a les proves del grau mitjà de l’Institut del Teatre. Forma part de la llegenda recordar que va treure un zero. "Un zero de mitjana, és que és bastant fort", aclareix, rient. Qui li havia de dir que als 40 anys rebria el Premio Nacional. A la repesca va aprovar. "Puc entendre què va passar. El cervell em va molt de pressa, de vegades no puc assolir-ho i el cos se’m descoordina. Crec que per això va sorgir el meu moviment: estic sempre fora d’eix", afirma. De fet, va repetir un parell de cursos. "Era una qüestió de maduresa. Físicament era molt virtuosa, però era molt introvertida. Tenia un Porsche, però no el sabia conduir. Vaig preferir quedar-me un curs més, i em va anar molt bé, vaig conèixer els meus amics i el meu col·lectiu", recorda.

Poc després Lorena Nogal va conèixer Marcos Morau, coreògraf de La Veronal. Al certamen coreogràfic de Salt ell va guanyar el primer premi i ella el segon. La companyia fundada el 2005 tot just havia fet els primers passos i Nogal s’hi va sumar el 2008. "Ara veieu La Veronal com un monstre, però ho hem llaurat molt a poc a poc; és casa, som família i des de fa molts anys", afirma. Junts han anat sofisticant un llenguatge molt singular, únic, picassià. "Crec que hi ha una cosa en mi, que és molt instintiva, que és aquesta manera natural de trencar la verticalitat o l'organicitat del cos. I hi ha hagut un creixement perquè hi ha hagut una anàlisi. Quan apareix el Marcos, a partir de l'observació i d'un gust seu personal, hem anat esbrinant com es pot distorsionar un cos. A mi em sembla que és interessant sempre trencar la convencionalitat, tenir opcions més enllà de les naturals", diu per explicar la seva manera particular de moure el cos. Qui ha vist ballar Lorena Nogal la recorda.

Creativitat desbordant

Al llarg dels anys, ha desplegat la seva faceta de coreògrafa com a adjunta a Morau en les produccions externes del coreògraf, però ara vol dedicar més temps a la creació pròpia, des del col·lectiu Hotel i també per lliure. "No sé si sempre tornaré a casa", deixa anar. Té pendent el seu primer gran format, però sap que el 2026 serà per fer la gira de La mort i la primavera, així que potser la passarà al 2027. "De La Veronal, n'agafo l’ambició de pensar en gran, l'inconformisme de no només treballar amb el cos sinó que totes les capes artístiques estiguin al mateix nivell i interconnectades. L’altra cosa és pensar sempre «Què puc aportar de nou?»", afirma.

Al Museu Picasso explorarà la idea que "tot canvia i tot és una possibilitat". PICASSa posarà imatges als pensaments dels creadors abans que acabin plasmats en una obra, vol mostrar el diàleg intern per on transiten les idees que s’estan covant. "No és una obra en què el públic està passiu, hi ha una itinerància i el públic decidirà quina perspectiva agafa de l'obra. Jo hi posaré molts ingredients, però l'amanida te la faràs tu", repta.

Malgrat els viatges constants, la manca de contractes fixos, la dependència de les lesions i les baixes, Nogal no pot enarborar el discurs de la precarietat del món de la dansa perquè no l’ha viscut. Sap que és un privilegi inusual. "No sento que hagi sacrificat res, perquè tampoc no crec que casi amb la meva manera d'entendre la vida. La por de l'edat crec que l'he tingut fa anys com a projecció i ara, en canvi, estic en un bon moment, tinc un cos sa, hi estic connectada intel·lectualment i no tinc aquesta ansietat, és un moment molt bonic", celebra. Si té algun propòsit, és viure més. "Tinc l’agenda tan tancada i tan poc espai per improvisar que em sap greu no tenir temps per dedicar a la resta, en cas que algú em necessiti. De cara a l’any vinent, per a mi això és prioritari", afirma.