No som les víctimes, som les bruixes

Instagram @xxiscaSilvia Federici, en el seu llibre preciós i necessari ‘Caliban i la bruixa’, ens diu que les bruixes eren subjectes femenins que habitaven fora del cànon, que no combregaven amb la normalitat. Rebels, desobedients, adúlteres, prostitutes; les bruixes eren les altres, les que des de les ombres feien tremolar l’ordre social imposat. Eren les que desafiaven el poder establert. La caça de bruixes fou, per tant, una guerra contra totes aquestes dones, un intent de demonitzar-les per desposseir-les del seu poder social.

Voldria començar a pensar sobre aquest fet, sobre la creació d’identitats que se’ns imposen a la força per evitar que boicotegem la normalitat establerta, a partir de Hannah Arendt. En el seu article ‘Nosaltres refugiats’ ens parla d’una experiència pròpia utilitzant la paraula “refugiats”, que viu com una identitat imposada des de fora. Per això només començar l’article escriu “abans que res, no ens agrada que ens diguin refugiats”, perquè ningú és refugiat, com ningú és víctima, sinó que, en tot cas, ens trobem en aquesta situació de manera temporal i en contra de la nostra voluntat.

Així doncs, nosaltres, les que d’alguna manera ens sentim part de la paraula dona, no som les víctimes d’un patriarcat en crisi, no som les altres de les quals se’n parla, i se’n legisla, no som les que reben la violència i la compassió de manera passiva, no som les que necessiten la protecció dels altres: (ells) els subjectes actius de la història. Aquesta identitat de víctima ens ve imposada, però ni ens agrada ni la volem habitar per més estona.

Si entrem dins aquesta lògica que en podem dir patriarcal, veiem que el “nosaltres les dones” (i aquí pensem en les múltiples possibilitats que abasta aquesta paraula) es defineix per la seva vulnerabilitat, i aquest concepte s’entén com una mancança i com una debilitat. I aleshores es fa necessari un poder paternalista que erradiqui la mancança i ens faci invulnerables (com ho és la norma masculina dins aquest imaginari patriarcal).

Judith Butler ens ajuda a escapar de tot aquest plantejament i ens diu que potser no es tracta d’esdevenir invulnerables, sinó lliures. Totes les relacions socials estan teixides per la vulnerabilitat. Som vulnerables, però això no és una mancança, al contrari, ens diu Butler, això ens permet tenir coratge. La qüestió és que hem de poder crear una ètica i una política a partir d’aquesta vulnerabilitat que ens és inevitable. Hem de poder ser vulnerables i ho hem de poder ser amb llibertat.

De fet, la violència que s’exerceix envers les dones té molta relació amb aquesta llibertat de què parlem. La violència contra les dones no només té la forma de les agressions físiques, terribles i sovint mortals, sinó que sobretot pren la forma subtil i perversa del control de la nostra autonomia, en totes les esferes de la vida. Així doncs, si entenem que la violència que s’exerceix contra les dones és un intent per reduir la diferència i per governar els cossos, un intent per boicotejar la llibertat; veiem que és un problema urgent, però que no té una solució fàcil.

I necessitem les lleis i l’educació per lluitar contra aquesta violència que és insuportable. Però la responsabilitat última és nostra, de tothom, perquè som responsables d’un món que no hem fet, és cert, però un món que compartim i en el qual tenim l’obligació d’intervenir. Tornant a l’article d’Arendt, ella deia que “no hi ha res més perillós que ser innocent en el món contemporani”, perquè ser innocent significa no fer-se responsable de les violències que ens travessen de ple, i que només nosaltres, actuant en comú, podríem esvair.

Potser és pertinent definir aquí la paraula feminisme, perquè és precisament una relació amb el món, una actitud responsable, que parteix de llaços forts d’amistat i ens permet cuidar-nos uns als altres. Ser feminista és fer-se càrrec de la llibertat. Potser és pertinent aquí una crida al feminisme, per posar fi a la violència.