No te'n perdis ni una

La setmana que comença, amb Cati Moyà

Confiaré en les extraordinàries crítiques que va obtenir la nova pel·lícula de Belén Funes, Los Tortuga, als darrers festivals de cinema de Màlaga i de Toronto. A Los Tortuga, Funes s’endinsa en l’actual crisi immobiliària a través de la història d’una dona xilena i la seva filla, Anabel, que després de vint anys de viure a Barcelona es veuen obligades a abandonar el pis on resideixen, adquirit per un fons voltor. Funes forma part de l’excepcional generació de directores que els darrers anys han commocionat el panorama cinematogràfic amb obres com La hija de un ladrón, protagonitzada per Eduard i Greta Fernández amb què Funes va recollir fa cinc anys el Goya a millor direcció novell. A CineCiutat, a partir de divendres, 23 de maig.

Escoltaré les reflexions d’una escriptora de lucidesa inesgotable, Belén Gopegui, a la presentació a la llibreria Drac Màgic de la darrera novel·la, Te siguen. Hi segueix les vivències de quatre personatges que “interpreten un ball singular entre la tenacitat i el desencant, entre la llibertat i l’engany”, segons l’editorial, Random House. Dijous, 22 de maig, a les 19 h.

Visitaré S’Abeurador de Santanyí per gaudir de la darrera proposta de Concha Romeu, l’exposició Després del temps. Comissariada per Lourdes Melis, l’artista hi torna a emprar els teixits com a mitjà per reflexionar sobre temes com la memòria. Fins al 26 de juliol.

Descobriré el nou projecte de l’artista eivissenc Adrián Martínez, una “celebració de la resiliència” en forma d’exposició que ha batiat amb el títol Que la cumbia suene más fuerte que los problemas. A Es Baluard, a partir de divendres 23 de maig.

Recuperaré a Netflix l’especial que l’humorista nord-americà Bo Burnham va fer durant el confinament per la covid, Inside, una hora d’un monòleg musical difícil de classificar. Burnham hi exposa no només les seves frustracions, sinó que hi fa un valent i molt encertat diagnòstic dels principals mals de la societat actual, molts dels quals travessats per la dependència digital amb temes com White woman’s Instagram (L’Instagram de les dones blanques).

La setmana que comença, amb J.A. Mendiola

Gaudiré amb la lectura de la biografia d’Antonina Canyelles que ha escrit Laia Malo per encàrrec de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), tot just després d’haver estat guardonada amb el premi Jaume Fuster. Es tracta del número 39 de la col·lecció Retrats i hi fa un repàs no tan sols de la vida de la poeta, de personalitat singular i inqüestionable, sinó sobretot dels seus miracles literaris. Una manera d’entendre la poesia des d’un prisma en què el somriure i l’ocurrència d’un primer cop d’ull condueixen, sense altra possibilitat, cap a la reflexió. “Un dia / diràs ametller / i els teus nets / no t’entendran / perquè sols sembrares / arbres d’ombra”. AELC. Retrats núm. 39.

Aniré al Teatre del Mar per veure Llompart25, una peça que, a partir dels textos de Josep Maria Llompart, ha escrit Carme Planells, com a celebració del centenari del naixement del poeta, editor i activista cultural, i que d’alguna manera forma part de la fundació d’Iguana i el seu habitacle. Interpretada per Bel Miquel, Toni Gomila i Carles Molinet, i dirigida per Pere Fullana. Divendres, 23 de maig, a les 20 h.

Recomanaré anar fins al teatre Principal de Palma per veure Un monstruo viene a verme, una proposta teatral que és candidata a cinc premis Max a l’edició d’enguany. Basada en la novel·la de Patrick Ness, dirigida per José Luis Arellano. Divendres, 23 de maig, a les 19 h.

Procuraré ser al Liceu de Barcelona per veure Giulio Cesare, de Friedrich Händel en la versió de Calixto Bieito, que conta la història d’amor entre l’emperador romà i Cleopatra, la bella reina d’Egipte. Personatges interpretats per Xavier Sabata i Kulie Fuschs, mentre que la direcció musical anirà a càrrec de William Christie, ni més ni manco. Diumenge, 25 de maig, a les 17 h.

Veuré al CaixaFòrum+ el documental Taking Venice, on es conta com es va tramar la malifeta perquè Robert Rauschenberg rebés el Gran Premi de la Biennal de Venècia l’any 1964. En plena Guerra Freda, els Estats Units varen posar en marxa tota la seva diplomàcia cultural al servei d’aquesta maniobra, que a més de deixar bocabadada la premsa internacional, no va agradar ni poc ni gens a l’artista qui ja havia deixat el món bocabadat quan, onze anys abans, havia esborrat un dibuix de Willem de Kooning per convertir el fet en una obra pròpia i conceptual.