PalmaÉs mal de fer escriure sobre un concert que no en va ser un com a tal. El segon ‘concert’ del monogràfic malherià es va convertir en una lectura sincopada, o alguna cosa semblant, de les memòries d’Alma Mahler. Paràgrafs que no contextualitzaven la música que arribava a continuació ni aportaven res interessant de cap dels dos compositors, llevat del moment que conta quan Mahler va prohibir a Alma tornar a compondre. Això sí, sense matisar que després va rectificar, ni tampoc per què ho va fer, que s’hagués convertit en un Sálvame deluxe en mi menor. En qualsevol cas, si el tempo és pilar fonamental d’una composició, algú no ho va mesurar ni poc ni gens. A més a més, la tabarra, llegida a empentes i rodolons, no era al programa de mà, com tampoc no hi havia el nom de qui es va erigir en protagonista d’una vetlada que hagués pogut ser un bon concert. Ja va sorprendre que començàs amb la lectura d’un text que no casava amb el que vindria a continuació, a càrrec del quartet de corda i piano format per Fabiola Tedesco (violí), King Wojdalska (viola), Zuzanna Sosnowska (violoncel) i Magí Garcías, al piano. Prometedora la primera intervenció de la formació amb la interpretació de l’únic moviment del Quartet amb piano en la menor, de Gustav Mahler. Tot un exemple de la poderosa solidesa amb què el grup va exhibir la imprescindible conjunció per poder gaudir de tants i tan sòlids elements en perfecta harmonia. És la prova que Mahler és molt Mahler, tot i ser tan sols com un prova, com un esbós de quan ell iniciava els seus estudis al conservatori.
Tot just després arribà una altra filípica, en un exercici de coherència tan descontextualitzada com l’anterior, que donava pas a la mezzosoprano Begoña Gómez per interpretar dues Lieder d’Alma i altres dues de Gustav: Die stille Stadt i Bei dir ist es traut, de la primera, i Wo die schönen Trompeten blasen i Es sungen drei Engel einen süßen Gesang del segon. Impecableinterpretació, acolorida, amb volum i consistència, ben acompanyada per Magí Garcías. Podríem dir que va ser un moment brillant, característic de la veu de la mezzo, si entre una i altra Lied, que tenen una durada de si fa no fa dos minuts, no hi haguessin inclòs la corresponent llauna, de molta més durada, eterna, que eliminava i dinamitava qualsevol possibilitat de gaudir com cal les subtils composicions.
El ‘concert-lectura’ va finalitzar amb la interpretació del Quartet amb piano núm. 1 en sol menor, op. 25, de Johannes Brahms. Quaranta minuts màgics, sense paraules, un miratge. El quartet tornà a mostrar les seves excel·lències, que no eren poques, però encavalcades per una estructura que no s’aguantava. No era això.