Mozart-París 1778 – Berlioz-París 1830

Palma, 7 de desembre 2023.- Quart concert de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo González, al Trui Teatre.

París, 12 de juny de 1778.- Wolfgang Amadeus Mozart estrena la seva Simfonia núm. 31 K. 297, coneguda com a París. Va ser l’única peça important que va compondre durant aquests sis mesos que amb la seva mare es va dedicar a intentar trobar una feina a l’altura del seu talent. Potser també va ser la composició amb què va tenir més músics al seu abast i la primera en la qual incorporà els clarinets. Tenia 22 anys. Pocs dies abans de l’estrena, escriu a son pare: “Als pocs francesos intel·ligents que hi ha, segur que els agradarà. Pel que fa als estúpids, no veig desgràcia a desagradar-los. De totes maneres, pens que fins i tot els ases poden trobar en ella alguna cosa que els doni plaer”. La simfonia, de tan sols tres moviments, és probablement la menys mozartiana de totes. Pablo González va exhibir totes les seves qualitats ja des del començament. Subtil o enèrgic, segons les necessitats de la composició, però, sobretot, cada moviment, cada línia que dibuixava, bé amb la mà, bé amb la batuta, atresorava una immensa dosi de precisa informació. El resultat va ser tan exquisit com portador de bons auguris del que vindria després, i que segur que era l’autèntica raó de ser del concert.

París, 5 de desembre de 1830.- Hector Berlioz, al conservatori de la capital francesa, estrena la seva Simfonia Fantàstica, amb la qual s’obria el camí cap a la música programàtica i servia de font d’inspiració i admiració a Liszt, a Wagner, a Strauss… Tenia 26 anys. Pocs minuts abans de començar la seva primera interpretació, amb François-Antoine Habeneck a la batuta, Luigi Cherubini, el director de la institució, passava per davant la sala de concerts. Quan li varen demanar si no entrava a escoltar-la, va respondre enfurismat: “Jo no necessito saber com no s’ha de compondre”. La història de la música, un cop més, ha dictat sentència. Per la seva banda, Pablo González va agafar les regnes d’una simfonia que tampoc no preveu el número de moviments habitual, però en aquest cas en lloc de quatre són cinc; a més, batejats d'una manera tan peculiar que cada nom ja conté no poca informació. Són: Passions, Un ball, Escenes del camp, Marxa cap al cadafal i Somnis d’una nit d’aquelarre. En el primer va costar una mica acoblar i ajustar corda i metall, però va ser només un petit decalatge que immediatament es va convertir en un fastuós calidoscopi de tots els colors possibles. Elegància, contundència, harmonia, equilibri… varen fer acte de presència, i no pocs integrants de la formació varen tenir l’oportunitat de lluir les millors gales. Delicada la irrupció de les dues arpes, impressionants els quatre timbalers alhora o evocador el diàleg entre el corn anglès de Carlos Fortea i l’oboè de Jordi Miralles, des de darrere l’escenari, tan sols per posar alguns exemples d'aquesta vetllada tan 'fantàstica'.