Mor el guitarrista Tom Verlaine als 73 anys
Al capdavant del grup Television, el músic nord-americà va ser una influència fonamental en el rock alternatiu
BarcelonaArt rock, New Wave, punk, postpunk... totes aquestes etiquetes li esqueien al guitarrista Tom Verlaine, mort aquest dissabte als 73 anys a Nova York, "després d'una breu malaltia", segons ha confirmat la filla de Patti Smith, Jesse Paris Smith, al New York Times. Al capdavant del grup Television, Tom Verlaine es va convertir en un guitarrista de culte primer en l'escena novaiorquesa dels anys setanta i després com a influència determinant per a músics i grups posteriors de noise pop i indie rock, com ara Sonic Youth, Luna, Yo La Tengo, Shellac, Mercury Rev, Mogwai i The Strokes, entre molts altres.
El disc Marquee moon (1977) de Television, un àlbum "perfecte" segons Steve Albini, productor i líder de Shellac, condensa les virtuts artístiques d'aquest músic nascut a Nova Jersey el 13 de desembre del 1949 i criat a Delaware, on va conèixer el que seria còmplice imprescindible d'aventures poètiques, musicals i existencials,Richard Meyers. Tocat alhora per l'impacte juvenil dels Rolling Stones, per la màgia harmònica de Love i pel misteri jazzístic de Miles Davis i John Coltrane, Thomas Miller es va convertir en Tom Verlaine per homenatjar el poeta simbolista francès Paul Verlaine, mentre Meyers adoptava el nom de Richard Hell (Infern). Un cop a Nova York, el 1972 tots dos van formar el grup The Neon Boys amb el bateria Billy Ficca. Va ser una formació de vida curta, poc més d'un any, però viscuda molt intensament en una ciutat en què s'estava configurant una nova escena underground d'on sortirien Patti Smith, Blondie, The Heartbreakers, Ramones, Talking Heads...
Verlaine i Hell van definir dues maneres d'expressar-se mitjançant el punk: Hell amb visceralitat existencialista i Verlaine amb un lirisme narcòtic que va sublimar amb la guitarra. Tot i ser amics des de l'institut, la relació entre tots dos era massa explosiva per conviure en un mateix projecte artístic, i els Neon Boys es van dissoldre. Hell es va incorporar als Heartbreakers de Johnny Thunders abans de posar-se al capdavant de Richard Hell & The Voivods i esdevenir un emblema del punk de Nova York gràcies a l'himne nihilista Blank generation (1977). Verlaine i Ficca van reformar els Neon Boys amb el guitarrista Richard Lloyd i el baixista Fred Smith, i van passar a dir-se Television. Paral·lelament, Verlaine va col·laborar en el disc Horses (1975) de Patti Smith, i més endavant també va participar en altres discos d'ella com Gone again (1996) i Gung ho (2000).
Finalment, el 1977 va arribar l'hora de fer història amb l'àlbum Marquee moon. El diàleg de les guitarres de Lloyd i Verlaine va marcar un estil que donava continuïtat a les troballes de The Velvet Underground sense forçar la distorsió però desplegant la imaginació amb vibratos i reverberacions. Cançons com See no evil i Marquee moon són exemples magnífics del talent, la delicadesa i la intuïció de Tom Verlaine.
Aventura com a solista
Tanmateix, l'èxit no va acompanyar el disc, que amb els anys sí que esdevindria un àlbum de culte devorat per diverses generacions de guitarristes. Tampoc va tenir carrera comercial el segon disc de Television, Adventure (1978), però l'ombra de la seva influència va ser també allargada: per exemple, l'esperit de cançons com Days ressona en algunes guitarres de Peter Buck als primers discos de R.E.M. I així seria un no parar de detalls, perquè els dos discos de Television són com un abeurador musical on han trobat inspiració molts músics.
Tancada l'etapa amb el grup, Tom Verlaine va començar una trajectòria com a solista amb un disc homònim del 1979 que incloïa Kingdom come, una cançó que David Bowie va versionar a l'àlbum Scary monsters (1980), senyal que continuava sent un referent per a altres músics. Amb un caràcter més art rock i postpunk, després vindrien discos com Dreamtime (1981), el de la magnífica cançó There's a reason, i Words from the front (1982), que efectivament van consolidar el seu estatus com a músic de músics.
El bon nivell va continuar als anys noranta, amb treballs tan notables com The wonder (1990). Dos anys més tard, va reactivar Televison amb la publicació d'un disc homònim, refinat i ben rebut pels admiradors, però que no va tenir recorregut en un moment en què el grunge era la pastanaga que perseguia la indústria musical. Television, però, van continuar pujant als escenaris amb intermitència i recollint l'admiració de noves generacions, com va passar en el concert que van fer al Primavera Sound el 2014.