Mor Alfred Brendel, un dels grans pianistes de la història

BarcelonaEl pianista austríac Alfred Brendel, un gegant de la música que també es va dedicar a l'escriptura, ha mort aquest dimarts als 94 anys al seu domicili londinenc, segons ha informat la seva família. En el llegat que deixa Brendel destaquen les seves interpretacions de Beethoven, Mozart i, sobretot, Schubert. El compositor sabadellenc Benet Casablancas, que va tenir "el privilegi de tractar-lo personalment", descriu Brendel com "un músic, pianista, assagista d'enginy agut, humanista i un referent únic de la música dels segles XX-XXI". Estava retirat dels escenaris des del 2008, quan va tancar seixanta anys de carrera amb un concert final a Viena.

Considerat un dels millors pianistes de la història, Brendel va rebre en vida tot de premis i reconeixements: el premi Leonie Sonning, el Furtwängler d'Interpretació Musical, el South Bank de Londres, el Robert Schumann i l'Ernst von Siemens. Brendel va ser el tercer pianista de la història a ser nomenat membre honorari de la Filharmònica de Viena, i el 1989 la Reina Elisabet II va concedir-li el títol de Cavaller Comandant honorari de l'Imperi Britànic. Tanmateix, preferia que no es dirigissin a ell com a mestre o professor. "Probablement soc l'únic austríac que no vol gaudir d'aquest títol de professor", explicava amb un humor fi a Barcelona el 2013 durant la presentació d'un dels seus llibres, l'assaig De la A a la Z de un pianista. Un libro para amantes del piano, que aquí va publicar-li, com altres obres, l'editorial Acantilado.

El músic passarà a la història com un dels intèrprets de referència dels mestres del classicisme vienès. Entre les seves fites destaca ser el primer a enregistrar l'obra completa per a piano de Beethoven ("Vaig començar per les més petites, per obres primerenques que són molt diferents de la seva personalitat titànica posterior", explicava a l'ARA el 2016), i també va gravar tots els concerts per a piano de Mozart.

Al llarg de la seva carrera, Brendel va actuar amb les principals orquestres i directors de la seva època, i en bona part de les grans sales de concerts. Però no va voler eternitzar la seva carrera i es va retirar als 77 anys, quan encara podia "treure del piano" el que li agradava, explicava a Barcelona el 2013. També a Barcelona, el 2018, reconeixia en una conversa amb Richard Sennett que la música seguia al seu cap: “Per a mi el piano era una veu, una orquestra sencera. Les obres que he fet a la meva vida encara les treballo a la meva ment”.

Brendel va néixer el 1931 a Vízmberk, i la seva infantesa va estar marcada pels trasllats de la seva família a Zagreb i Graz i per la Segona Guerra Mundial, que va viure mentre residia a Graz. No va ser un nen prodigi, ni va tenir un entorn familiar especialment musical, però es va enamorar de la música i va estudiar piano, composició i direcció al conservatori de Graz fins als setze anys, quan va començar a enregistrar amb una gravadora les seves interpretacions per després escoltar-se i corregir-ne els errors. També va assistir a classes magistrals de pianistes cèlebres com Edwin Fischer. El 1948, amb 17 anys, va oferir el seu primer recital i l'any següent va guanyar el concurs internacional de piano Ferruccio Busoni, que va obrir la porta a la seva carrera com a concertista.

Versàtil de mena, Brendel també va destacar com a pintor, poeta i, sobretot, assagista. Sobre la música (2008, Acantilado) recollia assajos i conferències en què el pianista reflexionava sobre la música amb rigor i un punt d'ironia. "El gran perill quan s’escriu sobre música és l’arrogància", assegurava en un dels textos d'aquell llibre. Brendel apreciava l'humor en la música, i també el practicava en les seves opinions sobre el món musical. "M'agradaria sentir Lang Lang d'aquí a vint anys. Hem de ser pacients amb els pianistes. Un violinista pot dominar l'instrument amb setze o divuit anys, però un pianista necessita més temps", va etzibar el 2013. La poesia, explicava, va ser una passió tardana que va arribar a principis dels noranta: "Era en un avió, volant cap a Tòquio. Tot era fosc i tothom dormia quan em va venir al cap un poema sobre un pianista que tenia un dit de més".