El millor Verdi?

PalmaLa pregunta del titular no té resposta, però el biògraf de Verdi, Julian Budden, sentenciava que era en el Rèquiem on mostrava la concentració més gran del seu geni. D’entre tantes misses de difunts que habiten l’univers de la música no resulta gaire difícil pensar, amb molts elements de judici, que aquest que ens ocupa és el més complex, monumental i antològic de tots ells. No era un cau que hagués conreat gaire Giuseppe Verdi. Fou la seva participació, amb un Libera me Domine, que, juntament amb dotze compositors més, dedicaren a Gioachino Rossini, el cigne de Pesaro. Una peçaque no es va estrenar ni tan sols quan estava prevista la seva primera interpretació, la commemoració del primer any de la mort de qui anava dedicat. Verdi el rescatà quan va decidir dedicar el seu a Alessandro Manzoni. Així començà la història d’aquest colossal gratacels musical del qual vàrem gaudir com a sisè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, juntament amb el cor UIB, dirigit per Núria Cunillera, Mira Alkhovix, soprano; Sílvia Tro Santafé, mezzosoprano; Antoni Lliteres, tenor, i Simón Orfila, baix. Dirigia l’esdeveniment Pablo Mielgo.

Un esdeveniment i una constatació d’on es troba i fins on pot arribar l’orquestra, per la dificultat que implica una composició de tan immensos com meravellosos esculls. Començà amb un subtil Requiem Aeternam, on el cor entona un et lux perpetuam, que va agafant cos. Una primera exhibició del domini grupal del compositor, que la Coral universitària, com es deia abans, no va desaprofitar, ans al contrari, va tornar a constatar les seves virtuts polifòniques, que han estat segell de la formació des de fa gairebé cinquanta anys. Tan sols dos moments puntuals, com en el Tuba Mirum, espectacular, on varen competir amb l’orquestra, que ni va donar treva ni va desaprofitar moments d’extrema afectació i complement perfecte del cantant de torn. Un bon exemple, entre molts d’altres, el tenim amb el Confutatis, que va interpretar amb tanta contundència com riquesa de matisos Simón Orfila. Silvia Tro també va deixar empremta ja des del colorista Liber scriptus. Un luxe que com en el cas d’Orfila no sorprenia ni poc ni gaire, com demostra i demostrà en cadascuna de les seves intervencions. Antoni Lliteres va triar l’opció del volum i va resoldre molt correctament el seu rol, amb un Ingemisco que mai no és gens senzill. De qui no tenia referències era de la soprano Mira Alkhovix. Arribà sobrada de facultats i excel·lències en els tres darrers moviments de la composició, a partir del Libera me-Dies Irae fins al final. Un tour de force majúscul per arrodonir una vetlada senza errore. Em queda una pregunta: Quan arribarà la Missa Solemnis de Beethoven?