David Ginard: “La memòria dels grups antifranquistes clandestins va quedar esborrada”

PalmaLes Illes varen ser escenari d’una resistència clandestina contra el règim franquista els anys posteriors a la Guerra Civil, malgrat que es tracta d’una lluita que no es coneix a bastament. D’aquí la importància del darrer llibre de l’historiador David Ginard (Palma, 1966): Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948) (Documenta Balear). L’obra parla d’aquella oposició i de la repressió violenta amb la qual el règim la va voler exterminar.

Com es va desenvolupar la resistència clandestina contra el franquisme a les Balears?

— El llibre se centra en la resistència política i social en el període del 1939 al 1948, en l’activitat dels partits polítics, sindicats i organitzacions formalitzades: el Partit Comunista, les Juntes Socialistes Unificades, les Dones Antifeixistes, el PSOE, la UGT, la CNT, els partits republicans (Esquerra Republicana, Unió Republicana), el POUM (el Partit Obrer d’Unificació Marxista), un exèrcit republicà clandestí que es deia AFARE (Agrupació de Forces Armades de la República Espanyola) i els organismes unitaris (Unió Nacional i Aliança Nacional de Forces Democràtiques). Què feien? Sobretot, propaganda clandestina. Editaven periòdics. L’edició regional de Mundo Obrero (un periòdic comunista) va publicar 25 números entre 1946 i 1948. També estaven connectats amb la Península i, en algun cas, tenien una articulació territorial notòria.

Supòs que la clandestinitat era clau per a la supervivència aquests anys immediatament posteriors a la guerra.

— Sí. Són uns anys en què el règim franquista és particularment dur i contundent en les seves accions repressives. Les accions clandestines són abordades pels tribunals militars, a través de consells de guerra. També hi ha la repressió policial, que es duu a terme sense control. Poden actuar de manera impune, practicar detencions i tortura de militants. Tenc documentades una quinzena de batudes. La més important i decisiva va ser la de la primavera de 1948.

Què va passar en aquell moment?

— És una batuda decisiva. Passen per comissaria uns 80 activistes del Partit Comunista, les Joventuts Socialistes Unificades i AFARE. Van a la presó una seixantena d’ells i es fa un procediment judicial, primer militar i després civil. Un dels líders, Joan Albertí Moll, és condemnat a un llarg període de presó i molts activistes se’n van cap a Algèria amb expedicions clandestines arran de les detencions. L’activitat queda desarticulada a partir d’aquest moment.

Fins quan? Parlau dels 60.

— Sí. Als 50 hi ha algunes activitats, però molt poques. Cal tenir en compte que el 48 és una data de crisi de la cohesió a tot Espanya. És el moment del començament de la Guerra Freda i acaben les expectatives que hi havia entorn de l’any 45 sobre la caiguda del règim franquista (havia finalitzat la Segona Guerra Mundial i havien caigut Hitler i Mussolini). L’any 1945, el comitè de l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques arriba a elaborar un document amb les accions que duran a terme a les Balears en cas que caigui el règim: com organitzaran el poder local, la qüestió de l’alimentació, la sanitat, les depuracions que duran a terme i com organitzaran la defensa enfront d’una hipotètica actuació per part de sectors profranquistes. Pensaven que hi havia perspectives serioses d’acabar amb el règim.

Per què creis que aquesta part de la història ha passat tan desapercebuda?

— La caiguda de 1948 té uns efectes demolidors sobre aquests grups. Desapareixen i no hi ha activitat durant uns anys. Quan el Partit Comunista i altres grups antifranquistes a Mallorca comencen a tenir força és a partir de l’any 68. Són els que arriben a la Transició. Aquesta oposició que s’impulsa a partir de llavors té molt pocs vincles amb la dels anys 40. Correspon a un context socioeconòmic i cultural molt diferent. Això fa que la memòria col·lectiva sobre aquests grups clandestins en bona part s’esvaeixi. Va ser una memòria que va quedar esborrada.

Desmentiu la idea d’una aprovació generalitzada del règim franquista a les Illes.

— Era una societat plural. La idea d’un consens general de la societat de les Balears a favor del règim franquista en el decenni dels anys 40 és molt qüestionable. Els informes oficials de Falange, el partit oficial del règim els anys 40, fan referència, a vegades, al fet que una gran part de la població és “roja” i que la població està descontenta. Respecte de la Segona Guerra Mundial es diu que la població desitja que guanyin els aliats. Al marge del nombre d’activistes, hi havia uns nivells de contestació notoris. El panorama era complex i una part important de la població dissentia del règim franquista.

Quin paper hi varen fer les dones?

— A la primera clandestinitat, les dones tenen un paper bastant protagonista als organismes d’ajuda als presos, de vegades com a receptores dels diners i altres participants en la recaptació. Matilde Landa, una dirigent del Partit Comunista a nivell estatal, dirigirà l’organització de dones a la presó de Can Sales. A mesura que s’estabilitzen els grups clandestins (entre 1945 i 1948), el nombre de dones que hi militen és escàs, fins i tot hi ha una davallada respecte del 36. El rol de les dones serà major els anys 60 i 70, sobretot. Hi haurà Francisca Bosch, una dirigent molt important i l’única dona que arriba a ser secretària d’un partit comunista a nivell regional durant el final del franquisme.