És el mateix dir ‘som sord’ que ‘estic sord’?

PalmaQuan pensam en verbs, gairebé sempre ens venen al cap aquells que descriuen accions, com ara ‘cantar’, ‘ballar’ i ‘córrer’; processos, com ‘créixer’ i ‘enamorar-se’, o estats, com ‘conèixer’ o ‘saber’. Tanmateix, n’hi ha d’altres que no porten cap significat implícit, com ara el verb ‘ser’. Posem per cas que som amb amics i decidim jugar al clàssic joc de gestos. Quan en el nostre paperet llegim un verb similar als del primer grup, tots feim un alè: són verbs fàcilment imitables perquè se’n pot extreure un sentit. Ara bé, què passa quan la paraula que ens toca és el verb‘ser’? Com podem representar verbs que no expressen cap acció?

Sí, és cert, potser heu pensat que ‘ser’ sí que té significat. De fet, en la seva primera entrada del DIEC es defineix com l’equivalent a ‘existir’, ‘tenir realitat’ i a ‘tenir lloc com a fet’. Però en aquest article no ens interessa aquesta accepció, sinó més aviat la del verb ‘ser’ en oracions com ‘El menjar era salat’ i ‘Ja som a dissabte’, és a dir, en aquells casos en què funciona com a verb copulatiu.

En català, el verb ‘ser’ es considera la còpula (del llatí ‘cōpŭla’, ‘unió’) de qualsevol oració copulativa. Això vol dir que ‘ser’ és un verb desproveït de càrrega semàntica, la funció del qual es redueix a aportar els trets de temps, persona i nombre a l’oració i, per tant, establir la relació entre el subjecte i el predicat no verbal (popularment anomenat ‘atribut’). Si param atenció a l’exemple ‘La casa és petita’ ens adonarem que el fet que hi aparegui o no hi aparegui el verb no provoca cap canvi en el significat de l’oració. Aquesta característica pròpia dels verbs copulatius es fa especialment evident en llengües com el rus, en què es considera agramatical l’ús de la còpula en el present d’indicatiu i aleshores trobam oracions com ‘Ja rýsskij’, que en català es traduiria com a ‘Jo (som) rus’.

Matís aspectual o modal

A banda del verb ‘ser’, en català existeixen altres verbs que poden aparèixer amb predicats no verbals, és a dir, que no poden seleccionar o condicionar els arguments oracionals o complements. Són verbs com ara ‘estar’, ‘esdevenir’, ‘parèixer’ i ‘semblar’, anomenats verbs quasicopulatius, pel fet de portar implícit un matís aspectual o modal.

D’entre tots els verbs que s’inclouen dins del grup dels quasicopulatius, el verb ‘estar’ és el que requereix una atenció més especial, atès que sovint els catalanoparlants usam el verb ‘estar’ en contextos d’ús en què la normativa determina que cal fer servir ‘ser’.

La clau per usar correctament els dos verbs és tenir en compte el fet que ‘estar’ afegeix un matís de durada, permanència, resultat o fixació a la predicació. Així doncs, de manera general, si el que es pretén designar és una propietat inherent del subjecte, usarem ‘ser’. Ara bé, si el que realment es vol destacar és una característica transitòria o circumstancial del subjecte, aleshores farem servir ‘estar’. No és el mateix dir‘La sopa és freda’ que ‘La sopa està freda’. Mentre que la primera es podria referir al típic gaspatxo estiuenc que ens prenem ben fresquet, la segona podria fer referència a una sopa de galets que se’ns ha refredat després d’esperar que tots els convidats tinguessin el seu plat a taula.

És important tenir en compte que l’ús de ‘ser’ o ‘estar’pot dependre de factors com ara l’animacitat del subjecte i la categoria sintàctica de l’atribut, en aquelles oracions copulatives en què es designa una característica o propietat del subjecte.

Aquí tan sols tractarem els casos en què el caràcter animat o inanimat del subjecte influeix en la tria del verb, ja que són els que generen més dificultats. Així i tot, si tenim clar que ‘ser’s’usa per parlar de propietats inherents i ‘estar’per referir-se a propietats contingents, no hem de tenir cap problema a l’hora d’emprar-los. Actualment, però, han anat augmentant els adjectius amb doble valor aspectual i és habitual la vacil·lació entre ‘ser’ i ‘estar’amb adjectius que tradicionalment anaven amb ‘ser’ com ‘sord’, ‘cec’, ‘vell’, ‘jove’, ‘casat’ i ‘solter’ que tan sols expressen un estat en casos molt concrets. No és el mateix dir ‘Som sord’ que ‘Estic sord, perquè tenc un tap de cera’.

Quan el subjecte és inanimat, l’ús de ‘ser’o ‘estar’ depèn igualment de si el que es vol expressar és una propietat inherent o una propietat contingent. Però, a diferència dels subjectes animats, quan l’adjectiu expressa un estat, la solució més tradicional és ‘ser’. És el cas d’adjectius com ‘buit’, ‘ple’, ‘humit’ i ‘net’.

Copulatives de lloc

Finalment, una altra classe de copulatives igualment problemàtiques són les de localització. En català, el verb prototípic en aquests casos és ‘ser’, ja que indica simple localització. En canvi, ‘estar’ afegeix el matís de durada, permanència, fixació o resultat abans esmentat. Ara bé, en la parla col·loquial d’avui dia, ‘estar’ s’ha generalitzat de tal manera que s’usa com a equivalent a ‘ser’, sense tenir en compte les diferències semàntiques que regulen l’oposició entre aquests dos verbs.