Victoria de los Ángeles va ser una de les més prestigioses i reconegudes Manon de la història de l’òpera, per això resulta molt adient que el Gran Teatre del Liceu, en el centenari del seu naixement, dediqui totes les representacions del Manon de Massenet a la memòria de la versàtil soprano barcelonina. Nadine Sierra ha estat l’encarregada d’emular-la en la nova representació d’un personatge que, tot i no tenir àries que figurin als primers llocs de cap llista de hits operístics, requereix no poques aptituds, sobradament demostrades al llarg de la seva carrera, però sobretot una gran varietat de registres, com els que exigeig el de Manon en aquesta primera entrega musicada del text de l’abat Prévost, que no s’entén molt bé que hagin qualificada d’òpera còmica.
Nadine Sierra broda aquesta Manon per la transversalitat vocal de la soprano, més enllà de les seves particulars característiques, amb molts dels escalons de la tessitura, però també per la seva eloqüència dramàtica, que deixa fora de tot dubte amb la dolça i entranyable Adieu, notre petite table, o la brillant gavotta Obéissons, quan leur voix apelle, que canta juntament amb un Tomeu Bibiloni interpretant el Senyor de Brétigny. Del mallorquí no cal dir, com sempre, que va sobrat en tots els aspectes, des de saber estar sobre l’escenari fins a trobar sempre el punt adequat al seu personatge. Cosa que, per exemple, no fa Albert Casals interpetant Guillot de Morfortaine, el qual sembla una innecessària caricatura, quan vocalment resulta molt adient. Seguint amb els secundaris, el Comte Des Grieux de Laurent Naouri, impecable. Pel que fa a Lescaut, el tercer protagonista de la història, interpretat per Alexandre Duhamel, no passa de la correcció.
A Michael Fabiano, l’encarregat a darrera hora de substituir Javier Camarena com a Cavaller Des Grieux, potser li manquin atributs per les floritures i enramellats per a un personatge que es podria qualificar de sobri, però tot i això exhibeix volum, expressió, potència i una homogeneïtat que dona poca espectacularitat però molta consistència a la seva intervenció. Una bona prova la va donar a Je suis seul… o a Ah! Fuyez, douce image à mon âme. Funciona la química amb Nadine Sierra, irreprotxables en el moment més apassionat de la història, el retrobament a Sant Sulpice, amb un N’est-ce plus ma main que cette maine presse? colpidor, o, per descomptat també, a la tràgica i emotiva ària final dels dos protagonistes, Nous reparlerons du passé.
Sempre al límit, però en la justa mesura. Així es podria qualificar la direcció de Mark Minkowski, contundent en els moments vibrants i subtil en els íntims, però cert que més preocupat per fer sonar bé l’orquestra, i així va ser, tot i que no va donar molt confort als cantants. Sobretot, qui no ho va posar gens fàcil als protagonistes ni al cor, massa engrescat en les 'coreografies', va ser el director d’escena, Olivier Py, que va prioritzar la desmesura com a única manera de fer que parlin d’ell. I el cert és que no s’ho paga per l’escassa, i tot i així ostentosa, qualitat de tot plegat. Per si no n’hi hagués prou, a la sobredosi de sexe i gent en pèl, sense gaire sentit, s’hi ha d’afegir que en alguns moments no atura de molestar els que estan cantant, provocant excessiu aldarull al seu voltant. Senzillament, un despropòsit.
