Manel Marí, amic i germà, poeta

ValènciaDijous passat al tanatori municipal de València ens aplegàrem una multitud de persones que estimem el Manel Marí. Ens hi unien la pena i l’ofec. O per dir-ho en versos del seu amic Sebastià Alzamora, “i mai més fer-te il·lusions: / la cicatriu és la tendència”. Amb tot, però, per la nostra supervivència i per ser honestos amb el seu exemple, ens calia trobar la manera de fer de cada dia un bon dia. Allà ens aplegava Manel, i això sempre ha estat una notícia divertida, ell sempre era una bona ocasió de millorar cada intempèrie que ens ha saludat en la vida.

A partir dels múltiples condols institucionals, en què destaquen els de les presidències dels governs de les dues vores de la nostra mar, el seu amic i escriptor Jaume Monzó recordava que Manel havia estat sempre un pont. Entre l’Eivissa de naixença, arrel i accent, i la València més habitual, seua, de n’Eva i de la seua filla Joana. Més enllà de les intimitats vitals, també ho era entre el País Valencià i les Illes.

Compromès i activista

Ens feia de pont entre milanta causes socials, cíviques i culturals. Compromès i activista, ja d’abans de la universitat on ens coneguérem a fons, en el veïnat del barri, en la cultura... La llista d’entitats en què es va implicar desbordaria aquest escrit, però aprofiten de fites el Bloc d’Estudiants Agermanats, l’Esquerra Nacionalista d’Eivissa i ser impulsor de la Confraria del Bon Beure i de Poesia per la Revolta de Ca Revolta. Era un polític de mirada llarga i mà propera, ràpid a incitar i a col·laborar. Feia la política de la tropa, i així guanyava entre la companyia el respecte dels comandants.

Manu s’obsedia a provocar implicacions entre arts i artistes, com ara l’escriptura i la música, també de la plàstica. Fer-hi de pont, de nou. Amb els seus versos del darrer llibre Tavernàries aquest aspecte queda ben demostrat. En el seu impacte i la memòria escampats entre cantants i escriptors, també.

La seva poesia

Com a poeta, a més a més, va excel·lir a fer de pont entre una realitat desbordada de deficiències i els anhels persistents que ens alimenten les complicitats i els somriures. Agitador d’expectatives, facilitador del nostre protagonisme en la interpretació i gestió popular d’una realitat que s’acosta més al que volem. La paraula subversiva dels sentits més convencionals, la potència musical del ritme com a espurna alliberadora. La poesia del Manel, delicada i subtil però escrita amb els punys, para ben lluny de les arts decoratives, banals, irrellevants.

I ara és l’hora del pas endavant de les institucions. Per tal d’aprofitar el vincle que suposa Manel Marí, el catalitzador i la seua connexió. Perquè institucions de les Illes i del País Valencià apleguen i promoguen l’obra d’en Manu, principalment la poètica però també la de l’opinador hàbil en premsa. Conselleries, diputacions i consells insulars, ajuntaments d’ací i d’allí, de la mà. Ara és el moment de tindre trellat, si us plau, no sols per mantindre’n la memòria afectiva,sinó perquè seria un malbaratament absurd deixar córrer l’avinentesa actual, d’estendre la molt destacada qualitat poètica de Marí, i el seu esperit rebel, de lluminós treballador de fons per la nostra cultura i un país més habitable.

Dijous passat, mentre fora plovia, aquella sala era plena a vessar de persones que volien fer força i estirar per no deixar-lo marxar. Encara que no puguem guanyar eixa batalla, no som gent que abandone sense plantar cara, i això Manu no calia que ho explicara, perquè ens en feia pedagogia amb l’exemple vital. Moltíssimes gràcies a tots, ens cal sentir-nos propers.

La família

Mercès per fer costat a la seua família, per lluitar a favor del difícil conhort. Una família dedicada a conrear l’art, la solidaritat i la cooperació, la cultura, per vocació i per professió. Sa mare, Dorita; son pare, Alfons; els germans, David i Marta. I sobretot Eva, la companya admirable, amable i ferma. I per damunt de tots la seua Joana, unida amb Manel per una relació tan propera, de les cures mútues quotidianes, de l’enginy còmplice, de l’estima cuinada a foc lent i detalls. Una aroma que no s’ha de perdre. Fem palès l’agraïment perquè eixampleu aquesta família dolguda amb la pràctica de la vostra estima. Sou i som la gent del Manu.

És bo compartir l’emoció i el sentiment, i cal expressar-nos en aquest moment de dol i desolació. Sense límits. Com ens calga: boquejant, plorant, sanglotant, maleint la pena negra... Açò que ens ha passat és molt gros. No deixem d’abraçar-nos, d’acompanyar-nos. Com va dir el músic Borja Penalba: “L’infern és un tanatori ple de poetes i birres. Jo vull anar a l’infern”. Hui mateix, mentre Joangre em taladra via telefònica per dictar-me el que hem d’escriure ací, i el whatsapp de la colla va ple de fotos, emocions i alguna broma, Toni insistia en el seu hedonisme apassionat, al qual Manel es dedicava amb tots els sentits, amb militància per sentir. I M. Josep recordava paraules de Manel, ara que costen de trobar i pensem en la seua generosa estima: “Gaudirem d’enfonsar-nos de tant en tant en la misèria de no tindre’t a prop”. Som família de tria, comunitat d’estimes, i aquest text d’alguna manera és col·lectiu. També m’agradaria que recordàrem aquella altra cançó, un moment: “Al final de este viaje en la vida quedará / nuestro rastro invitando a vivir / Por lo menos por eso es que estoy aquí ”.

Ens ha fet millors

Manu era, Manu és, una persona que ens millora. Les seues atencions, les seues aportacions, els seus reptes i l’exigència que aplicava a cada activitat, junt amb l’ajuda i implicació que de sempre ofereix... Ens ha fet millors. A partir d’ara alguns trobareu un buit esgarrador, una incomoditat persistent, un pes... Sé que és una collonada però el partit del passat dijous era dels que quedàvem a veure junts, punxar-nos i brindar. Sé que ara se’n riuria quan li amenaçara amb una remuntada en Mestalla. Ho intentarem, no volem rendir-nos tampoc... Altres simplement no podrem tornar a ser com érem, ni tampoc podrem arribar a ser mai com seríem, si ens ajudara a fer el camí. És fotut, això.

Però Manel, el nostre estimat Manel, era i és un tipus que ens fa riure mentre ens millora. I aquest impacte potser el tenim poc valorat entre les seues aportacions a millorar-nos la vida. El seu enginy tan viu, tan àgil. L’humor, a voltes, retorçut, sempre intel·ligent. Càlid, fins i tot quan fregava el sarcasme. Un rival de categoria, un company fantàstic, i una enorme alegria de persona. Si em deixeu tornar a la cançó de Silvio Rodríguez, s’hi deixa sentir el ressò d’un manament: “Quedamos los que puedan sonreir”.

Quedamos los que puedan sonreir... Ausades! I tant! Encara que segurament ens costarà ensenyar-nos de nou. Perquè la mala sort ens ha partit el llavi. Però somriurem amb les nostres cicatrius. De cada cicatriu farem un somriure. I a l’ombra de cada somriure el tindrem amb nosaltres. Ens farà falta. A mi molta, però sé que no sóc un cas especial hui i ací.

Abans d’acabar, ens agradaria animar-vos a abraçar-vos, de la mà de Manu estimar-vos, cuidar-vos... Cuidem-nos, que ens caldrà. I del plany que hui ens uneix, també de la mà del nostre Manu, mirem de convertir-lo en clam, en un gran i constant clam compartit.

Per la paraula, per l’estima, per la vida.