Màgia i talent

PalmaFinalitzà el I Concurs de Cant Joan Pons, amb un jurat de primeríssim nivell i uns finalistes a l’altura de l’esdeveniment. Cert que qualsevol dels participants que arribaren al darrer tram podria haver guanyat. De fet, gairebé segur que no hi va haver molta diferència de puntuació entre qui va fer primer i tercer, i probablement ni amb el quart ni el cinquè. No és fàcil, per qüestió de preferències, per l’habilitat i perspicàcia a l’hora d’elegir una ària o una altra, com també el treball de la Simfònica, per a l’ocasió, impecable . La guanyadora, Yuliia Kasimva, d’Ucraïna, qui no es podia creure que havia guanyat, no s’ho va posar gens fàcil interpretant la molt famosa Caro nome. Però el risc forma part important a l’hora de valorar una intervenció. Va tenir premi, el gros, com també va tenir el del públic Bozena Bujnicka, de Polònia, amb el llistó pels núvols amb la seva decisió de cantar la no menys coneguda O mio babbino caro. El tenor de Corea del Sud i els Estats Units, Duke Kim, va mostrar talent, tècnica i molt de futur amb una veu molt uniforme, vellutada i sòlida, interpretant Fra poco a me ricovero, de Lucia di Lammermoor i Questa o quella de Rigoletto. El tercer premi i el de millor baríton, que naturalment va entregar Joan Pons, va ser per al polonès Grzegorz Pelutis, qui, amb molta desimboltura, el que més, i una veu molt formada, molt rotunda, i amb tan sols vint-i-quatre anys, va mostrar el seu immens potencial amb Ha! Welch ein Augenblick!, de Fidelio i Tutto è disposto… aprite un po’ quegl’ occhi, de Les noces de Fígaro.

La gala no va estar a l’altura. Tot va semblar molt improvisat, i no val matar el missatger, la presentadora. Queralt Albinyana, de qui coneixem sobradament les qualitats, va fer el que va poder i una mica més per pal·liar la tria del Palau de Congressos, de mil cinc-centes localitats, fins a la minsa llista de convidats. Dels polítics, què en podem dir. Sempre tenen alguna cosa més important a fer que anar un acte cultural d’aquest nivell. Segurament perquè ni tan sols són capaços ni d’apamar-ne la importància.

Liceu.-La flauta màgica, de Mozart, de McVicar, de Dudamel, de Camarena… ho tenia tot per convertir-se en un altre esdeveniment, com aquells a què ens té molt acostumats el Liceu, i darrerament molt més, després d’un Pelléas et Melisande o un Wozzeck estratosfèrics. Per arrodonir-ho, un McVicar en estat pur. McVicar sempre transporta allà on toca i si toca viatjar al país de la fantasia, allà ens col·loca, sense alterar ni una coma, ni un mil·límetre, ni de l’esperit ni tampoc de la lletra de l’original. O sigui que, per començar i de la mà d’Angelo Smimmo, tot d’una aterràrem per art de màgia i ofici dins un conte de prínceps, princeses, fades, nigromants… el bé contra el mal, la parella de joves enamorats i la parella còmica, la llum i l’obscuritat, i podríem continuar dins aquest món ‘fabulós’, com era el que volien mostrar Mozart i Schikaneder. Tampoc no hi mancaren les subtils, però evidents, referències maçòniques, les quals comencen amb els tres acords majors de l’Obertura i continuen amb el ritual d’iniciació de Tamino sota el poder del gran mestre, Sarastro. Tot reflectit amb impecable grandiositat i precisió, de la que també foren grans responsables tant el vestuari com, sobretot, la tènue i impressionant il·luminació.

Gustavo Dudamel, l’estrella de la vetllada, debutava amb l’òpera de Mozart, la qual cosa també s’ha de qualificar d’esdeveniment. No va decebre, encara que s’hagi convertit en esport nacional trobar pedres al lleu del veneçolà. Va dirigir amb continguda intensitat i dotà la funció de la imprescindible agilitat i textures que mereix i necessita la composició perquè transcorri amb fluïdesa i que sorgeixin tota la gamma de colors i contrastos de l’original. I, naturalment, si Dudamel ho va brodar, l’orquestra del Liceu hi va respondre. Merescudes mamballetes per a ell, a balquena, al final de la funció, que va voler compartir amb els mestres del fossat. Diuen que set minuts varen durar, però podrien haver estat més si ell mateix no hagués indicat, aixecant el cap, que baixàs el teló.

Javier Camarena també debutava com a Tamino, un paper per al qual li sobren facultats o fins i i tot resulta una mica estrany per a un cantant del seu nivell i característiques. No obstant això, se li va notar una intervenció amb peus de plom, probablement per assegurar la vocalització i l’emoció d’una estrena. Al centre de la diana dels franctiradors sempre hi trobam la reina de la nit. Per a l’ocasió, Kathryn Lewek va salvar Der Hölle Rache Koch in meinem Herzen amb solvència, volum, tessitura i color. Delicada la Pamina de Lucy Crowe, que hi va posar tota la passió a Ach, Ich fühl’s, amb uns filati d’una bellesa incontestable i que copsaven la respiració. Poderós en tots els aspectes va estar Stephen Millig com a Sarastro, amb un In dies en heli’ gen Hallen solemne i majestuós, com han dibuixat el personatge per a l’ocasió. De Matthias Goerne l’únic que podem dir és que va ser massa luxe com a Orador. Albert Casals i David Lagares varen ser uns sacerdots impecables, com el Monostratos de Roger Padullés, molt eficaç. Deix per al final Papageno, interpretat per Thomas Oliemans, que, com és sabut, necessita ser tan bon cantant com actor. Va brillar de valent, senza errore, amb una interpretació i un saber desenvolupar el personatge de manera immillorable a la segona part. Dir que va estar divertit és poc. Cada intervenció seva era una autèntica lliçó d’interpretació, en la justa mesura, sense exagerar ni un gest, in crescendo i provocant la hilaritat que demana el personatge una vegada i una altra, ben secundat per una Papagena, que si bé té un rol tangencial, Mercedes Gancedo li va treure un bon profit. El resum, el públic, que omplia pràcticament el Liceu, dret i aplaudint amb moltes ganes per fer saber el gaudi d’una vetllada impecable fins i tot amb molts més vessants –cor, moviments, els nins…– del que diu aquest paper.