Carme Planells: “M’agradaria que ‘Enlloc’ servís per reflexionar sobre la prepotència dels governants”

EivissaFa vint anys, a Eivissa era tema de debat què és o què no és una autopista. I no només de debat: de discussió, de disputa acarnissada. El macroprojecte d’ampliació de les carreteres de l’aeroport i de Sant Antoni, que va impulsar Jaume Matas en el seu segon mandat al Govern balear (2003-2007), va aconseguir que els eivissencs ens convertíssim en experts en mobilitat, carreteres i medi ambient. També va aconseguir que més de 20.000 persones, el 17 de febrer del 2006, sortissin al carrer en contra del macroprojecte. Ara, vint anys després, clubbers i residents travessen les autopistes blaves que Matas va encarregar (o autovies o desdoblaments o carreteres ampliades, com li vulgueu dir) per quedar-se igualment embossats a l’entrada de Vila. Ara, vint anys després, quasi ningú es recorda dels ‘antiautopistes’. Quasi. Ha volgut l’atzar o el destí que la dramaturga i filòloga Carme Planells guanyi el premi de teatre La Carrova (que es concedeix fora de les fronteres balears, a Amposta) amb l’obra Enlloc, una peça de teatre documental que vol retre homenatge a la històrica mobilització eivissenca entre els anys 2003 i 2006. La mobilització no va aturar les autopistes, però va tenir conseqüències polítiques: l’any 2007, tant Jaume Matas com Pere Palau (que llavors presidia el Consell d’Eivissa) varen perdre les eleccions.

Enlloc, un nom peculiar per a una obra que se situa en una de les destinacions turístiques més populars de la Mediterrània. Era ironia?

— La veritat és que no. Havia de posar títol a un projecte i se’m va ocórrer Enlloc perquè havia estat llegint bastant sobre els no-llocs, aquells espais que no tenen una funció social i que, per tant, no es poden considerar cap banda: alguns hotels, carreteres, autopistes... Elno-lloc seria l’autopista.

Què us va motivar, per dur el moviment antiautopistes a l’escenari?

— Tot el conflicte que es va crear, l’enorme reacció que hi va haver a Eivissa; ja sabeu com som els illencs, costa molt que ens treguin de casa; sempre pensam que ja veurem, que al final tot serà per bé... I aquestes manifestacions varen ser les més nombroses que es varen fer a Eivissa. I també per la prepotència de la gent que governava en aquell moment, que no va fer cas, que va veure que la gent protestava, però varen seguir exactament igual. Record les excavadores a punt de tombar Ca na Palleva, una casa amb 200 anys d’antiguitat. Volia reflexionar sobre com és de fàcil destruir i com és de difícil construir una cosa que valgui la pena. I la manipulació, el maniqueisme: o estàs amb mi o en contra meu; o és això “o tornar a anar en carro”, deien. Als antiautopistes, un moviment multitudinari de gent normal, se’ls comparava amb la kale borroka. I també perquè les autopistes marquen un abans i un després a Eivissa; a partir d’allà tot es dispara, arriba la saturació... Els dos fets que han marcat la vida a Eivissa en les darreres dècades han estat la construcció de les autopistes i la inauguració de l’Ushuaïa.

L’obra es basa en fets reals, però comença amb una reunió de polítics amb un marcat aire de farsa.

— Sí, cercava aquest aire de comèdia, sobretot en el cas dels polítics, i també perquè era una manera d’agafar distància, i perquè de vegades és millor riure que no plorar. Si ho mires fredament, la lluita es va perdre i l’autopista es va fer. Per no caure en una cosa massa dramàtica o massa sensiblera, he preferit que la part dels polítics agafi to de farsa.

No és la primera vegada que tocau temes històrics, ja ho vàreu fer amb Llum trencada, sobre la repressió franquista de les dones a Mallorca. Com ho heu fet per documentar-vos en el cas d’Enlloc?

— He partit de documentació i entrevistes amb gent implicada en el moviment i també amb els polítics que hi havia, d’un i de l’altre costat, amb gent que hi estava a favor i gent que hi estava en contra. Després ho ficciones una mica, perquè no treus en Toni o en Joan en particular, sinó que inventes un nom. Entre documentació i escriure m’hi vaig estar un any i mig.

Les autopistes ja estan fetes. Trobau que una obra de teatre pot ajudar a canviar alguna cosa?

— És bastant difícil llevar tot això. A mi m’agradaria que ajudàs a veure-ho en perspectiva, que servís per reflexionar sobre la prepotència dels governants, sobre com de vegades es mesclen els interessos privats amb els públics; una reflexió sobre si hem de continuar per aquest camí de pèrdua d’identitat i de convertir l’illa en un parc temàtic o si som a temps de preservar alguna cosa. Però no per convertir-nos en un museu. Les autopistes eren perquè tots circulàssim millor, però per entrar a Vila hi ha unes coes horroroses. Només han ajudat que hi hagi més cotxes. Eivissa és un espai molt reduït, no és el mateix fer una autopista enmig d’Europa que fer-la a Eivissa. Els polítics que manaven en aquell moment varen perdre la perspectiva. L’obra ja no pot llevar les autopistes, tots sabem com va acabar la història. Però a partir d’aquest final, podem llançar un toc d’atenció sobre on ens ha dut tot això.