Els llocs, els temps i les tragèdies quotidianes

 “¿Por dónde empiezo?”, es demana Javier Cámara quan és Ivan, però també Vània. És una bona i adient pregunta quan estàs a punt d’escriure el comentari sobre tot això que acabes de veure a Las Naves del Matadero. Estaria bé començar amb un adjectiu com, per exemple, memorable, per ben engirgolada, per imaginativa, per autèntica i moltes coses més, i cap d’elles negativa. Per això, Vania x Vania queda gravada i enregistrada a la memòria intaglio, és a dir, amb una agulla de punta seca que la cisella al mur de les il·lustres i inoblidables, com Falaise, de Baró d’Evel, com les Tragèdies romanes, d’Ivo va Hove, per parlar de dues peces que van una mica més enllà de la pura representació teatral, de dos exemples, entre molts altres, que traspassen el llindar de la feina ben feta, de les obres ben interpretades i de les peces ben dirigides, sempre amb una proposta no gaire tradicional. Gens, tampoc en aquest cas. Txékhov, per una altra banda, sempre és una garantia d’intemporalitat. Un autor a qui mai no perjudica l’estoig, ni el context ni l’embolcall on es presenta, perquè els seus personatges són de carn i ossos, humans fins a dir basta, amb totes les seves mancances i escasses virtuts. Vagin com vagin vestits, visquin a l’època en què visquin, sempre són ells, quotidians i reconeixibles, arran de terra.

El dramaturg Pablo Remón arrissa el ris i ofereix dues lectures de la mateixa obra, L’oncle Vània, tantes vegades representada i cada cop augmentant els seus valors i propiciant diferents i més profundes lectures. Vània (versió 1). En un escenari buit, amb tan sols sis cadires com a únic attrezzo, vestits com per sortir al carrer després de la funció, Javier Cámara, Juan Codina, Israel Elejalde, Marta Nieto, Manuela Paso i Marina Salas donen vida als personatges amb els quals Txékhov, un cop més, esbudella amb la precisió que el caracteritza gairebé tots els trets de la condició humana. Sis personatges, tots ells diferents, tots ells sobradament representatius. Segurament, després de veure la grandesa i originalitat amb la qual han sorgit tot aquest seguit de tan comunes tragèdies, n'hauríem tingut prou com per sortir amb la sensació d’haver vist un Vània portentós, pel ritme o per la proximitat de cadascun dels estereotips que han mostrat les seves rutinàries misèries, però no, tot just érem a la meitat, o potser tan sols a una tercera part de tot plegat.

A continuació, mes Vània (versió 2), en un altre escenari, amb un doble decorat. Una casa de camp de la Meseta castellana i una datxa de l’estepa russa, on de bell nou els mateixos actors, amb alguns petits canvis de vestuari que no cal ni esmentar, tornen a encarar idèntica història, que no és tan sols una adaptació a un altre temps i a un altre lloc. Remón combina, barreja i agita ambdues èpoques i ambdós llocs, de tal manera que els personatges guanyen una dosi d’intemporalitat i veracitat que els brolla per a tots els costats, no sense alguna pinzellada d’humor que no resta versemblança, rigor ni transparència. Javier Cámara, superb, com sempre. La resta, al mateix nivell, com tot, com sempre. Segell Kamikaze.