L’Arxiduc canta
S'estrena l'òpera, amb música d'Antoni Parera Fons i llibret de Carme Riera, sobre la mítica figura de Lluís Salvador d'Àustria
PalmaTeatre Principal.- L’Arxiduc, nit per emmarcar, per recordar. Un esdeveniment, com és el fet d’estrenar una òpera cuinada amb elements molt nostrats, amb un personatge que forma part de la història de les Illes pel seu Die Balearen i enramellat de múltiples llegendes sobre el seu tarannà, particularitats i condició, que el converteixen en una insuperable gran quantitat de fang des de la qual es poden modelar incomptables figures. Els encarregats d’engrandir el mite a través de la música han estat dos indiscutibles del nostre patrimoni cultural, com són Carme Riera i Antoni Parera. Sens dubte, un encert dels responsables d’aquest encàrrec institucional, que comença la seva singladura cap a la immensitat del complicat i dificultós oceà operístic. Ho fa amb dues representacions al teatre Principal de Palma i sota els auspicis del Govern de les Illes Balears a través del seu braç executor, la Fundació Orquestra Simfònica Illes Balears i tota una teringa de noms i llinatges de primer nivell que s’afegeixen als dels dos progenitors.
Començarem pel del director artístic, de prestigi, Paco Azorín, que amb bon criteri ha lligat el seu nom al de Rafel Lladó pel que fa a l’escenografia. Entre els cantants –que interpreten l’arxiduc vell, el jove, l’emperador, Catalina Homar, Maria Antonieta, Viborny…– hi trobam ni més ni menys que José Antonio López, David Allegret, Joan Martín-Royo, María José Montiel, María José Moreno, Pau Camero…, respectivament. Pel que fa a la presència local: José Manuel Sánchez interpreta Erwin Hubert; Marisa Roca, Antonieta mare; Toni Aragón i Josep Miquel Ribot són les veus del poble; Joan Laínez fa el paper de Franz Ferdinand; l’Orquestra Simfònica, dirigida pel titular, Pablo Mielgo, i el cor del Principal, per Francesc Bonnín.
Fetes les presentacions i deixant dins el tinter el nom de molts altres integrants de la inabastable nòmina dels que fan possible que l’escenari es converteixi en un altre món, val a dir que amb aquests elements era difícil que el producte no assolis el cim de les seves pretensions. La música de Parera, sempre al servei de la història, anuncia totes les seves qualitats des de l’obertura. Un preludi d’una bellesa i complexitat que ja marca el que serà el nivell de la funció, amb una orquestra molt equilibrada que aporta els colors de la rica paleta amb la qual ha treballat el compositor, sense estridències ni concessions gratuïtes o exhibicionistes. Tot en la justa mesura, però d’una solidesa inexpugnable i des d’una concepció molt contemporània, sense perdre de vista el llegat dels clàssics. L’escenografia, gens bigarrada, ans al contrari: minimalisme de gran nivell. Azorín no ha carregat ni poc ni gens l’escenari, la qual cosa l’allunya d’un possible costumisme, sempre temptador. Unes cortines blanques de gran format serveixen de pantalla on el mar arxiducal es converteix en el paisatge interior del protagonista, per a posteriorment transformar-se en lleugers domassos o desaparèixer i deixar l’escenari gairebé franc de tot l’embolcall, sempre molt en consonància amb l’esperit de la partitura. Naturalment, també hi trobam algun subratllat innecessari, que amb un suggeriment n'hi hauria hagut prou, com per exemple els estètics fluorescents que anuncien la 'Culpa' i el 'Desig', de la mateixa manera que l’ant blanc, anunciador de la mort, és una troballa, mentre que la presència de Freud resulta desproporcionada, sobretot si llegim el llibret que ofereix el programa de mà i ho comparam.
Bona idea incorporar-hi actors i actrius de la terra. Particularment, em quedo amb el segon acte, que és quan l’Arxiduc agafa relleu, mentre que a la primera part s’aplana dins el context de Mayerling, de Sarajevo i de la Primera Guerra Mundial amb les imatges de Paths of Glory, de Stanley Kubrick, que formen part de la collita d’Azorín. Queda tan sols, crec, parlar dels cantants, la raó de ser de tot plegat quan parlam d’òpera. No fa falta estar molt dins l’orbe operístic per saber que la diana està molt amunt i, és clar, triar bé sempre és un avantatge. Per tant, impossible errar el tret. Tots compliren a l’altura de les expectatives, fins al punt que no hauria importat que haguessin cantat una mica més, tot i que la funció dura tres hores. Ara toca fer camí que, com va dir qui sap, és llarg i tortuós.
