Kentridge. 'The Moment Has Gone. Sibyl'

PalmaÒpera significa obra, treball o peça teatral en la qual el text es canta acompanyat per una orquestra. Per tot això és perquè a Sibyl la denominen òpera de cambra. Una idea de l’artista sud-africà William Kentridge, amb música de Nhlanlha Mahlangu, compositor coral, i Kyle Shepherd, el qual, a més de compositor musical, també exerceix de director musical i intèrpret pianista. Els cantants i ballarins són Nhlanhla Mahlangu, Xosilise Bongwana, Thulani Chauke, Thandazile Sonia Radebe, Ayanda Nhlangothi, Zandile Hlatshwyo, Siphiwe Nkabinde i S’busiso Shozi. Ells varen ser els que oferiren tres funcions, a la Sala Roja dels Teatros del Canal, d’aquesta criatura concebuda pel mustidisciplinari Kentridge. D’ell, en vàrem poder veure, al Museo Reina Sofia, una immensa exposició que feia palesa tanta versatilitat, des de posades en escena fins a dibuixos, escultures, decorats, pel·lícules, animacions fetes a mà alçada… Tota aquesta polivalència fa acte de presència a Sibyl, un títol que es refereix a la Sibil·la, la de Cumas o d’allà on sigui, ja que és figura tan mítica com mitològica de tot arreu del món. Ella és la referència el·líptica d’aquesta peça de poc més de quaranta minuts, cantada, ballada i musicada a partir de la compilació per part de Kentridge d’alguns versos de poetes, des de finesos fins a russos, polonesos, hebreus i espanyols, a més de representacions de proverbis africans.

Són nou escenes. Una oficina, Un mòbil humà, Rorschasch, Cadires, Tempesta de fulles… que no tenen ni correspondència ni relació l’una amb l’altra, com tampoc una afinitat convencional o una continuïtat narrativa a l'ús. Encara més: resulta difícil cercar i trobar fil o lligam entre els diferents quadres. Les frases dels diferents poemes clamen des de la gran pantalla que serveix de rerefons de les diferents performances. Per exemple: “L’hivern acabarà a les onze del matí”, “Tots els noms quedaran cremats amb la resta”, “Un presoner al llibre.”, “Deixa morir de fam l’algoritme” i “Qui ballarà el xarleston amb mi”, entre moltes altres, que potser no tenen un significat ortodox, però colpegen l’enteniment amb la mateixa intensitat que els ballarins i cantants, acompanyats pel piano de Shepherd, desenvolupen el que podria ser una història, bé tendra, divertida o dramàtica. No hi ha treva ni capacitat per arreplegar tanta informació que fueteja l’espectador des d'incomptables direccions. Cert que poder entendre el que cantaven hi hauria ajudat una mica, però potser no massa.

No era tot. L’espectacle, l’òpera, com no podia ser d’altra manera, tenia un pròleg, una obertura. Un curtmetratge de vint-i-dos minuts, l’icònic The Moment Has Gone, en el qual Kentridge i el seu doble esbrinen i dibuixen la seva peça City Deep, on podem veure com van sorgint les imatges, el seu procés fins a convertir-se en definitives. Són les dels miners il·legals de Sud-àfrica, els Zama Zama, picant amb una maça, de tal manera que es converteix en una espècie de baix continu que acompanya les veus d’un quartet coral masculí i el piano en directe, que com a mínim et deixa bocabadat, homenatge a Calder inclòs, com obrir una finestra per veure tot el que vindrà després.