LleidaNova etapa. Fa tres mesos que va ser nomenat després de guanyar el concurs públic convocat pel consorci format per la Generalitat, el bisbat, la Paeria, la Diputació de Lleida i el Consell Comarcal del Segrià. Substitueix Montse Macià, directora des dels inicis i que va dimitir arran dels retrets per la seva gestió, sobretot, econòmica. El fins fa poc director d’exposicions i activitats culturals de l’Institut Europeu de la Mediterrània ja havia sigut el director del Museu de Balaguer. La nova casa no li era del tot estranya perquè n’havia sigut assessor científic. Vol que l’equipament es projecti com un dels grans museus de Catalunya.
Amb aquest primer trimestre ja s’ha pogut ubicar, ¿s’hi ha trobat res que no esperava?
Grans sorpreses, tampoc. El que m’he trobat és una disfunció entre els recursos econòmics i materials i el que acaba fent el Museu. Estàvem en una fase de desconnexió amb la societat i crec que una de les coses que haurem de fer serà reconnectar-nos amb el públic de Lleida, del territori i de Catalunya.
El consorci estava desesperat per com quadrar el pressupost.
Hi ha hagut una part de la història del Museu en què les institucions no han acabat d’entendre’s sobre quines eren les funcions que havia d’assumir. Crec que el canvi a la direcció ha suposat un revulsiu per a les administracions. A dia d’avui penso que totes entenen que el Museu de Lleida és el gran museu d’història, d’art, de societat... que ens ha de connectar, sobretot, amb el discurs nacional, de caràcter diacrònic, des de la prehistòria fins a la contemporaneïtat, superant el localisme.
El Consell Comarcal del Segrià s’ha plantejat què hi feia si era l’únic consell.
Aquesta és una reflexió interessant. En aquesta nova etapa es vol apostar per un territori ampli, que va des de la Segarra fins a la Franja i des del Montsec fins a l’Aiguabarreig. Per tant, haurem de mirar de quina manera també hi són presents els altres. Aquí tenim un seguit d’elements bàsics sense els quals no es pot explicar la història de Catalunya, com ara la Vil·la del Romeral, els Vilars d’Arbeca, les pintures del Cogul, el Bobalà de Seròs, la Iesso o el Molí de l’Espígol.
Parlant de la Franja, imagino que el litigi és un llast que s’ha trobat.
No ho crec. L’haurem de deixar al marge perquè, al final, el litigi només es resol d’una manera: amb l’acord de dues administracions sobre com es pot gestionar una col·lecció comuna. L’haurem de continuar portant de la millor manera possible però trobo que el litigi ha sigut un instrument del qual el Museu de Lleida ha viscut massa. Em sembla que en aquesta nova etapa, en què el litigi continuarà, haurem de trobar altres elements i instruments per transmetre al públic que la vàlua del Museu de Lleida no és només litigi, tenim un fons de més de 4.000 peces i només 113 n’estan afectades. Hem de tenir altres iniciatives per donar contingut i generar atracció.
L’exposició permanent arriba al segle XVIII i parleu d’arribar a la contemporaneïtat. ¿Això vol dir que ha de canviar el seu discurs?
Això ens costarà una mica més, perquè significa un esforç econòmic important que segurament ara no podem fer. Però sí que podem anar incorporant, a poc a poc, elements que ara no hi són. Ara mateix hi ha dos discursos: un més d’història antiga i món islàmic i un altre que utilitza l’art com a vehicle per explicar la creació artística des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII. I aquí hi ha una mica de desconnexió entre una planta i l’altra. Crec que a la planta de creació artística ens falten més les persones. Haurem de buscar la manera que en els pròxims cinc anys puguem anar introduint elements que ens expliquin més un discurs històric, que ara ens falta.