Cinema
Cultura16/06/2022

Jonás Trueba reivindica al dret a no fer una obra mestra

La pel·lícula 'Tenéis que venir a verla' és una oda a la senzillesa que reuneix el director amb la seva 'troupe' d'amics i actors habituals

Barcelona“Tu no fas pel·lícules, tu fas obra”, li diu sempre el cineasta Javier Rebollo al seu amic Jonás Trueba. I és cert: les pel·lícules de Trueba han anat trobant el seu lloc entre el públic al marge de modes i tendències, dialogant entre elles com les notes d'un acord menor i melancòlic, sempre a la recerca de la senzillesa –tal com l'entén aquest madrileny cinèfil, lletraferit i sensible–. Tenéis que volver a verla, que arriba aquesta divendres als cinemes, reuneix altre cop la banda d'amics i còmplices habituals de Trueba. A Francesco Carril, Vito Sanz i Itsaso Arana s'hi afegeix ara Irene Escolar en una història mínima i gairebé anecdòtica sobre dues parelles amigues que primer es troben en un concert de Chano Domínguez i després fan un dinar a la casa dels afores on viu ara una de les parelles.

Tràiler de 'Tenéis que venir a verla'
Cargando
No hay anuncios

La pel·lícula de Trueba parla de la tensió que es crea en les amistats de la joventut quan, a partir de la trentena, els camins vitals es bifurquen arran de decisions com tenir fills o marxar de la ciutat. Trueba rebutja l'etiqueta generacional perquè, diu, no sap com és la seva generació. “Però sí que sé com són els meus amics –matisa–. Les meves pel·lícules són una crònica d'un grup d'amics en el qual m'incloc i de les nostres incerteses, una foto en moviment del nostre moment vital”. Carril, Sanz i Arana interpreten personatges diferents que en obres anteriors de Trueba com La virgen de agosto,La reconquista o Los exiliados románticos, però la seva presència funciona com a fil que confereix unitat a la filmografia del director.

“El sol fet de repetir amb ells genera un vincle molt fort, una fidelitat entre nosaltres que té un significat per a l'espectador –diu Trueba–. No és que totes les pel·lícules siguin la mateixa, però intento percudir sobre un tema com fan de vegades els pintors, esperant que cada pel·lícula sigui una capa més del quadre”. I què passaria si, com a Tenéis que venir a verla, l'amistat de Trueba amb ells es trenqués? Com afectaria les pel·lícules futures? “Això està parlat –diu–. Jo sempre els dic que no som germans de sang ni una secta. Per damunt de tot som amics i només ens ajuntem quan volem, però sense obligacions. També hi ha gent que abans hi era i ja no, però no passa res, és bonic i natural”.

Cargando
No hay anuncios

Orgullosament petita

Estrenada l'any següent de la monumental i aclamada Quién lo impidei les seves prop de quatre hores desbordants d'històries i personatges, Tenéis que venir a verla pot semblar una pel·lícula petita, i ho és –amb prou feines dura una hora–, però és també orgullosament fresca i lleugera. “Després de Quién lo impide tenia la necessitat de fer una pel·lícula fàcil i alegre de rodar, sense la pressió de fer la pel·lícula definitiva, i també d'estrenar-la de la manera més modesta i senzilla, amb una còpia per ciutat –explica el director–. Volia escapar-me de la necessitat que tenen totes les obres de ser la gran revelació, un miracle, l'obra mestra, i que aquesta fos, simplement, com anar a veure uns amics i passar una estona agradable amb ells, de manera que tornes a casa content i fent-te preguntes”.

Cargando
No hay anuncios

Trueba és conscient que defensar l'obra en aquests termes té alguna cosa de “contradictòria i suïcida”, però no pot evitar reaccionar contra la idea de “vendre” una pel·lícula i de convertir-se en “una mena de showman que va dient coses i donant titulars” perquè la gent s'assabenti de l'existència del film. “La pel·lícula és una mica un esbós o un petit assaig. Neix amb la necessitat de sentir-se incerta, però això em sembla bonic –diu–. El subtítol inicial era A ver si es una pel·lícula, perquè volia que estigués a punt de no ser-ho. Ara sona ridícul, però el 2020, en plena pandèmia, amb els cinemes tancats i els rodatges plens de dubtes i complicacions, no podíem donar res per descomptat, ni tan sols la pel·lícula”.

Des de la seva posició, Trueba sent l'obligació de contradir la manera com el cinema espanyol entén que han de ser les pel·lícules. Aquest esperit es trasllada fins i tot al tràiler de Tenéis que venir a verla, una petita joia que el director va encarregar a un amic seu que va venir un dia al rodatge. “Al tràiler no hi apareix cap imatge de la pel·lícula, només les que ell va filmar aquell dia. I és l'únic tràiler que conec que no diu cap mentida. «Aquest és el director, aquests els actors. Diuen que la pel·lícula va d'això, dura 60 minuts i no passa gaire cosa més». Estic molt orgullós d'haver pogut aportar un element promocional però sincer i al mateix temps atractiu”.