Joe Crepúsculo: "Tinc moltes pors i moltes inseguretats, encara"

BarcelonaQui dia passa any empeny, i Joël Iriarte (Sant Joan Despí, 1981) ja fa gairebé dues dècades que manté ben amunt el projecte Joe Crepúsculo. Aquest trobador tecno i romàntic de mena que filosofa sota els reflexos d'una bola de discoteca acaba de publicar el disc Museo de las desilusiones (El Volcán, 2025). El presenta el dissabte 15 de febrer (21 h) a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, dins de la programació del Festival del Mil·lenni.

T'has emportat moltes desil·lusions en els últims anys?

— Me n'he emportat, sí. Qualsevol persona pot tenir una desil·lusió, però sobretot perquè la desil·lusió només es pot sentir quan t'has il·lusionat. Aristòtil, al començament de la Metafísica, deia que la capacitat de meravellar-se [el thauma] és el més important per al coneixement, que si no, no aniríem enlloc. És una mica el mateix que passa amb la il·lusió i la desil·lusió. Sí, cal il·lusionar-se per després desil·lusionar-se. M'agrada molt el títol del disc, Museo de las desilusiones, perquè el concepte també té un rerefons bastant negatiu, i últimament estava acostumat a la cosa positiva.

Crec que era Chesterton, que deia que encara sort que ens queda la meravella.

— És com una resposta a Aristòtil. Quan vas entenent Aristòtil t’adones que sabia el que deia.

Obres el disc amb Bailar y llorar. ¿L'essència de la música és ballar i plorar, o plorar ballant?

— Sí, totalment. Hi ha diverses maneres d'entendre el ball. El llac dels cignes seria una cosa molt posada i tocada, un ball molt sofisticat. Quan jo parlo de ball, parlo d'un ball brut que té a veure amb el ball africà, antic. De fet, i això és una teoria meva, crec que és un ball que es relaciona amb la part reptiliana del cervell, la part d'on venen les reaccions més violentes. I m'agradava pensar en aquest ball així, relacionat amb el plor.

Em recorda els salsers, que tenen aquesta habilitat d'estar cantant a l'eufòria i de sobte fer-te un bolero.

— Totalment, sí. Estan cantant drames, però són drames que es ballen, i això és una meravella, la veritat.

—

Musicalment, venies d'un disc com Trovador techno (2022), que era una reacció a la pandèmia. I ara fas un disc que sembla una reacció a aquella eufòria postpandèmia.

— Potser sí, no ho sé ben bé.

Fins al tram final del disc, fins a Déjame en paz, hi predomina un to més aviat trist.

— És veritat que també deu haver-hi una reacció a tots els concerts que vaig fer i a la sensació d'estar fent totes aquelles cançons tan ràpides. Per a mi, tot i que treballo fent concerts i discos, la música no deixa de ser el mateix que quan vaig començar: un hobby del qual he tingut la sort de poder viure. I no puc estar fent sempre el mateix disc. Trovador techno m'encanta, té una força total, però també necessito abaixar els BPM. Soc una persona romàntica, i m'agraden molt les balades.

De tota manera, tens una cançó com Déjame en paz, que és una síntesi de molts Joe Crepúsculo. En els primers compassos sembles el Camilo Sesto de Getsemaní, però després desemboques en una èpica electrònica.

— Sí, la melodia és molt Camilo, i acaba com una cançó del FIFA, amb tota aquesta electrònica èpica. M'agraden els contrastos. Una cançó pot començar amb un teclat Rhodes i una veu i acabar amb aquesta bogeria, que sona molt vuitantera, però també molt moderna perquè té un punt molt de The Weeknd amb els baixos. Volia posar de manifest els contrastos en les sonoritats i en les temàtiques. En aquesta cançó hi ha un pas de la subjectivitat a la pluralitat, i volia fer-ho passant d'una música molt simple a una de molt complexa.

La tristesa ha sigut el combustible de grandíssimes cançons al llarg de la història. Com creus que es pot transmetre una tristesa genuïna cantant?

— N'hi ha diverses maneres. Hi ha la manera musical, que seria mitjançant una melodia i uns acords que hi estiguin enfocats; amb tonalitats menors, amb determinats instruments... Et posaré l'exemple d'una de les balades romàntiques més mítiques, i que més m'agrada: Misery and gin, de Merle Haggard, que surt a la pel·lícula Bronco Billy [1980] de Clint Eastwood. El més guapo de la cançó és la tonalitat, la steel guitar i, esclar, la tornada: "But here I am again mixing misery and gin / sitting with all my friends and talking to myself....". I aquí estic una altra vegada barrejant misèria i ginebra, assegut amb els col·legues però parlant de mi mateix... És molt senzill, però hi ha un missatge. Les cançons, les balades, han de tenir un missatge. Una de les cançons més bones que he fet és Toda esta energía [del disc Chill out, del 2009], que parla d'un concepte que relaciona l'amor amb l'energia de la termodinàmica. M'agrada perquè el missatge és bo. Al cap i a la fi, en les cançons de tristesa o de desamor, o en les elegies, és important la manera, que serien les notes, però és superimportant quin missatge vols transmetre.

Enamorado de tu reverb, en què parles d'una gàbia feta d’il·lusions, és una cançó sobre estar enamorat i l'absència que deixa una reverberació...

— Estar enamorat de tot, menys de la persona. M'agrada tot allò que t'envolta, però no m'agrades tu. M'agrada el pòsit que deixes, però tu no. Volia explorar aquest concepte en una cançó d'amor perversa o sinistra.

Com a Jessica?

— No, no, Jessica és una cançó d'amor de veritat a la meva xicota. Li vaig regalar la cançó per l'aniversari.

Ara que fa uns quants anys que vius a Madrid, com creus que aquesta ciutat es nota en la teva música?

— No ho sé. Abans tenia una teoria, segons la qual era molt important la llum que tenies a l'estudi, i que això et feia viure d'una determinada manera en una ciutat. Però jo he viscut a Barcelona, a Palma, a Madrid i a Sant Joan Despí, i ara mateix no et sabria dir si han influenciat d'alguna manera en la meva música. A Madrid hi porto setze anys, i m'ha passat molt de pressa perquè hi estic bé. És una ciutat que m'agrada, sense que estigui tirant petards tota l'estona. A Barcelona, en canvi, just abans d'anar a Palma, estava fastiguejat. Veia com tancaven els bars que m'agradaven i hi havia una ràbia brutal. I tot això s'ha anat incrementant, aquests anys. Fa poc va tancar el Brusi [el bar del carrer de la Llibreteria], que em flipava i hi anava a menjar callos... Cada vegada que passava per davant del Brusi i estava obert m’agenollava.

I el Brusi va ser un dels resistents, perquè va aguantar molts anys obert al cor del Gòtic.

— Sí, va aguantar molt. A Barcelona estava covant aquesta ràbia de veure el que passava en una ciutat que estimo molt, que és la meva ciutat, on he sigut molt feliç. Sempre consideraré que soc de Barcelona, però és que la qüestió, i ara quedarà bé dins del format del disc, és que Barcelona havia acabat desil·lusionant-me perquè abans m'havia il·lusionat molt. Potser a Madrid mai m'he il·lusionat. Madrid no és una ciutat tan bonica com Barcelona, però tampoc li demanes això, perquè Barcelona és Barcelona. I potser per això estic a gust allà, perquè mai m'he il·lusionat a Madrid com em vaig il·lusionar a Barcelona.

Un dels versos del disc que més m'ha impactat és un de Pequeño niño peluquero en què parles de bastides en un cor tancat per obres, perquè no vol dir que el cor estigui trencat, sinó que s'està arreglant.

— És bonic, sí. Aquesta cançó m'agrada molt. És molt simple i a la vegada té un toc surrealista i d'humor. Pequeño niño peluquero era un plat d'un bar de xauarmes que hi havia a Palma. Veies la foto del plat i no tenia res d'extraordinari: hi havia, carn, amanida... Però algú havia tingut els collons d'anomenar-lo Pequeño niño peluquero. Feia deu anys que tenia aquest concepte al cap, i finalment l'he posat en una cançó.

¿T'interessen grups joves com Alcalá Norte, que d'alguna manera fan servir eines semblants a les teves?

— Sí, sí. La vida cañón em sembla una cançó molt guai, m'agrada molt com fan servir l'humor, però sense ser una banda d’acudit, perquè no ho són. I amb versos com "¡Yo soy Georgina! / Temporada 2" que són brutals. Em sembla superbé que hi hagi bandes com Alcalá Norte, Carolina Durante i La Élite i que puguin fer nous hits, perquè les noves generacions necessiten nous hits. Nosaltres ja hem dit el que havíem de dir, som uns pesats, estem sent reiteratius, no és notícia que jo tregui un disc.

Home, fas una recerca a Google i deunidó les referències que hi ha al teu disc.

— Però ja no és notícia. Bé, jo faig les cançons per a mi, i si em donen un disc d'or no el tiraria pel balcó, però la reacció primera és per a mi. Si continuo amb la música és perquè m'agrada, però si tingués una feina d'estar passejant gossos, quan arribés a casa també faria cançons.

Estàs arribant a ser el que ets després de vint anys?

— Estic arribant a ser qui realment soc? És una frase de Píndar [el poeta grec]. M'agradaria pensar que sí, però m'imagino que amb 40 anys encara he de millorar moltes coses. Soc una persona molt impacient, en tots els sentits. M'agradaria tenir més patxorra, que tant se me'n donés de tot. Moltes vegades no m'assec a una terrassa perquè soc tan impacient que no puc esperar aquells 10 minuts abans no em portin la beguda. Crec que encara no soc el que m'agradaria ser. Tinc moltes pors i moltes inseguretats, encara. No sé si m'acompanyaran sempre, però sí que m'agradaria no tenir-les.

Quin és el millor record que tens associat a la música?

— Ha de ser un record que tingui a veure amb els meus pares, que van ser els que em van inculcar tots aquests gustos. I em quedaria amb un moment, quan tenia 9 o 10 anys, que vaig anar a un concert del meu pare, que tocava la guitarra rítmica amb els Lirones Caretos. Tocaven a la Festa de la Rosa, a Sant Feliu de Llobregat. Feien una barreja entre Burning i Lynyrd Skynryd, una mica macarra, i em sentia molt orgullós de veure el meu pare a l'escenari. Després, a casa, em posava els vídeos aquells que feien amb un VHS, i em feia molta il·lusió veure-hi el meu pare tocant.

Quan faig aquesta pregunta, molts músics tiren cap enrere, com has fet tu, i busquen el moment aquell de la infància en què van tenir una mena de revelació musical.

— També podia dir omplir la Riviera l’any passat o l’Apolo fa un parell d’anys. Sí, això és molt guai, però no marca un clic.

I un record que t’agradaria oblidar?

— Molts, la veritat, però sobretot els que tenen a veure amb passar-ho malament a l'escenari. Una vegada tocàvem després d'una banda molt famosa. Havíem fet la prova de so abans, però a l'hora de tocar no sonava res. Aquesta sensació em posa molt nerviós. Emprenyes milers de persones que són allà il·lusionades.

Acabem amb la il·lusió...

— Tot són il·lusions i desil·lusions, al final.