‘Indiana Jones’ catalans a les Illes

PalmaA les Balears, l’interès per l’arqueologia s’inicià al segle XVI amb la figura del metge eclesiàstic Joan Baptista Binimelis (1539-1616), natural de Manacor. Va ser un home del Renaixement, d’interessos diversos. La seva dèria per la història feu que es convertís en el primer cronista del Regne de Mallorca i en l’autor de la primera història de l’Arxipèlag: Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras islas adyacentes (1593). Binimelis no només feu un inventari dels jaciments arqueològics més visibles en aquell moment, sinó que també s’atreví a fer-ne fabulacions. Així, apuntà que Tubal, un fill de Noè, de camí cap a Espanya després del diluvi universal, topà amb les Balears i les poblà de gegants. Aquestes criatures de força hercúlia haurien estat les responsables d’aixecar les famoses construccions megalítiques de la Mallorca i Menorca talaiòtiques, datades a partir de l’any 1.500 aC –les Pitiüses, en canvi, no en tenen en haver estat sota l’òrbita cartaginesa.

Al segle XVIII, amb la Il·lustració, l’arqueologia estigué en mans principalment d’antiquaris. El cardenal palmesà Antoni Despuig (1745-1813) aprofità la seva estada a Roma per endur-se’n peces i exhibir-les a la seva possessió de Raixa (Bunyola), on muntà el primer museu d’antiguitats de les Balears. També hi hagué gent, però, que continuà inventariant el patrimoni. Fou el cas del maonès Joan Ramis i Ramis (1746-1819), autor del primer llibre d’arqueologia d’Espanya: Antigüedades célticas de la isla de Menorca (1818). Va ser de gran ajuda per als investigadors estrangers que a final del segle XIX recalaren a les Illes amb ganes de conèixer in situ les restes d’un passat esplendorós que l’arxiduc Lluís Salvador ja havia mencionat a la seva enciclopèdica obra Die Balearen (1869). Un d’ells va ser el francès Émile Cartailhac, professor d’antropologia i prehistòria de la Universitat de Toulouse. Visità Mallorca i Menorca el 1888. El 1892 ja publicava Monuments Primitifs des Îlles Baléares, que tingué una gran repercussió a tot Europa.

Societat Arqueològica Lul·liana

El 1880, per iniciativa de Bartomeu Ferrà, fou l’any en què es creà a Palma la Societat Arqueològica Lul·liana. Un dels seus fronts de batalla foren els pagesos. Molts d’ells, mancats de tot tipus de consciència sobre el patrimoni històric, no tenien miraments a l’hora de treure’s d’enmig restes de talaiots que resultaven molestes per poder aprofitar millor la terra cultivable. Els més espavilats les venien als antiquaris. És el que passà el 1895 amb els tres bous de Costitx, que foren trobats a la finca de Son Corró pel seu propietari. La Societat intentà sense èxit que la Diputació Provincial compràs unes peces que eren del tot misterioses. Finalment foren adquirides per l’Estat i avui es poden contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid.

També hi hagué pagesos de bona fe que, en lloc de vendre les restes que trobaven, les portaven als capellans del poble, que aleshores s’erigien en els grans guardians de la cultura. A Manacor, mossèn Joan Aguiló i Pinya (1860-1924) no aturà d’acumular peces procedents d’una basílica paleocristiana a Son Peretó. El 1912 ja comprà la finca per fer-hi excavacions pel seu compte. Actualment les seves troballes s’exposen al Museu d’Història de Manacor, inaugurat el 1985 a l’antiga torre dels Enagistes.

En paral·lel a l’estudi del passat iniciat a Mallorca i Menorca, el 1903 es constituïa a Eivissa la Societat Arqueològica Ebusitana (SAE), que encetà les excavacions en diferents jaciments púnics, el més important, la necròpolis del Puig dels Molins. El 1907 l’estat espanyol ja inaugurava el Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, on es pogueren veure totes les peces trobades fins aleshores. Ben pendent de tot plegat hi havia l’eivissenc Josep Costa Ferrer (1876-1971), àlies Picarol. A 20 anys s’havia traslladat a Barcelona, on es feu un nom com a caricaturista en importants publicacions humorístiques. També, però, es dedicà al negoci de les antiguitats. Entre 1912 i 1913 visità l’illa en companyia del seu amic Santiago Rusiñol, el gran exponent del Modernisme català. Ambdós feren d’arqueòlegs aficionats.

Arqueologia política

Aviat tot aquell moviment de terres captaria l’atenció del Servei d’Investigacions Arqueològiques (SIA) de la Mancomunitat de Catalunya, creat el 1915. La Mancomunitat s’havia constituït un any abans per donar aixopluc a les quatre diputacions provincials catalanes. En funcionament fins al 1925, fou la primera institució de govern pròpiament catalana després del 1714. S’emmarcava en el desvetllament de la consciència nacional, iniciat al segle XIX amb la Renaixença. El seu primer president, Enric Prat de la Riba, es proposà reivindicar la nació catalana, vinculant-la sobretot a l’antiguitat clàssica, bressol de la cultural occidental.

El 1907 el mateix Prat de la Riba ja havia fundat l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que des de 1912 tindria la Secció Historicoarqueològica. Al costat del Museu Arqueològic de Madrid, inaugurat el 1867, l’IEC seria pioner a l’Estat en la pràctica de l’arqueologia professional. Eren uns anys en què el Principat havia començat a desenterrar la seva història. Des de 1908 un obstinat Josep Puig i Cadafalch no aturava de fer descobertes al jaciment grec d’Empúries –el 1909 es produí la més important, la de l’estàtua d’Asclepi.

Aquella concepció política de l’arqueologia també fou extensiva a les Balears. Entre 1916 i 1925, Josep Colominas Roca, deixeble de Puig i Cadafalch, que el 1917 assumiria la presidència de la Mancomunitat, fou l’home elegit pel SIA per començar a posar en valor el passat de les Illes. De 33 anys, el seu primer objectiu va ser la necròpolis eivissenca del Puig dels Molins. Hi coincidí amb diversos equips arqueològics autoritzats per l’Estat i d’altres no oficials, enfrontats entre ells. Altres indrets del seu interès foren la necròpolis de Can Bernat Turriet (Sant Antoni de Portmany) i Santa Eulàlia des Riu. Colominas també es desplaçà fins a Menorca per excavar a Cales Coves (Alaior) i a Son Catlar (Ciutadella). Allà, però, on desenvoluparia una activitat més intensa seria Mallorca.

Capocorb

La figura de Colominas ha estat estudiada per la maonesa Margarita Orfila Pons, catedràtica d’Arqueologia de la Universitat de Granada, ja jubilada. “Va ser –diu– la primera persona amb més formació que es dedicà a excavar a les Balears. Començà a treballar d’una manera més científica. Ubicava i documentava tot el que trobava”. Acompanyat per un grup de treballadors, aquell emissari de la Mancomunitat se centrà sobretot en els jaciments prehistòrics de la zona del Migjorn de l’illa. El lloc, però, que el captivà més va ser el poblat de Capocorb (Llucmajor), “el més interessant i ben conservat de l’illa”, en paraules seves. Ubicat a la carretera del Cap Blanc, el seu nucli està format per tres talaiots circulars i dos de quadrats, un dels quals, de set metres, és el més alt de Mallorca. Adosada, hi ha una línia d’habitacions quadrangulars. Capocorb ja havia estat estudiat per l’arqueòleg francès Louis Charles Watelin i per l’alemany Albert Mayr. Va ser, però, sota les ordres de Colominas, quan més feina s’hi va fer. Avui un monument al recinte homenatja la seva figura. A Santanyí, al poblat dels Antigors, el català hagué de treballar amb els estralls del progrés. Es trobà amb un poblat molt mutilat per la construcció del ferrocarril Palma-Santanyí, inaugurat el 1917.

Talment un ‘Indiana Jones’, Colominas estava fascinat per la cultura talaiòtica. Per ser més desconeguda, la considerava més interessant que la romana. Tanmateix, però, en les seves excavacions, també acabaria topant amb restes de l’època dels Cèsars, especialment coves d’enterrament. El 1923, dos anys abans que marxàs de l’illa, el binissalemer Gabriel Llabrés Quintana ja havia començat a desenterrar Pol·lèntia (Alcúdia), la gran icona de la dominació romana a les Balears iniciada al segle II aC. A Menorca, l’interès per la prehistòria seria reprès el 1930 per l’arqueòloga britànica Margaret Alice Murray, de 67 anys, més coneguda com a Miss Murray.

Amb l’esclat de la Guerra Civil el 1936 les excavacions a les Balears, igual que a tot l’Estat, quedaren en punt mort. L’activitat no es recuperaria fins a la dècada dels cinquanta amb el procés aperturista de l’Espanya franquista. En aquesta nova etapa foren de gran ajuda els nombrosos estudis sobre la prehistòria balear elaborats pel menorquí Josep Mascaró Pasarius (1923-1996), de formació autodidacta. Colominas, l’artífex de la revolució arqueològica a les Illes al servei d’un ideari nacional, morí a Barcelona el 1958, a 75 anys. “Al seu temps –recorda Orfila–, en no haver-hi encara a Espanya una normativa concreta sobre patrimoni, moltes de les peces que trobà se les endugué al Museu de la Ciutadella de Barcelona, que el 1932 s’integrà al nou Museu Arqueològic de Catalunya (MAC), a Montjuïc. Encara hi són”.