CuinerEl nom sempre marca. La nomenclatura de les coses és la primera passa cap a la concisió i, per tant, cap a la seva simplificació. Avui dia hi ha la necessitat de definir-ho tot, encara que sigui per oposició. Aquestes etiquetes, moltes vegades col·locades amb poc criteri, serveixen perquè les persones puguin ordenar les idees dintre de la seva particular visió maniqueista del món. L’humanista i filòsof francès Michel de Montaigne ja deia que “la paraula és meitat de qui la pronuncia i meitat de qui l’escolta”.
Significats diferents
Els mots són dúctils, de fet moltes vegades s’utilitzen per a un significat ben diferent del que surt al diccionari. Així, es diu anglès quan realment el que es vol dir és castellà; seguretat jurídica i progrés quan significa carta blanca; radicals quan volen dir els que no pensen com jo. Les paraules desperten passions, provoquen fílies i fòbies en aquells que les senten pronunciades. Hi ha paraules estigmatitzades, marcades amb la creu de la vergonya, que pareix que s’han de pronunciar amb la boca petita, o que reservam només per ser amollades en els nostres cercles més íntims. Aquests termes s’haurien d’articular sempre seguits de la seva explicació i d’una tirallonga de sinònims i antònims. Així, quan diem nacionalisme hauríem de dir també sobiranisme, cultura, avantpassats, pàtria, però també finançament just i recursos, explicar-ho dient que és el mateix sentiment que tenen els que ho rebutgen, però aplicat a un territori més petit en extensió, però no en història. Quan parlam d’ecologia, convindria explicar que és sinònim de natura, de vida, de respecte, però a casa nostra també de paisatge i, per tant, de turisme, d’economia i de futur.
Darrerament alguns han volgut dinamitar el concepte d’unitat idiomàtica de la nostra llengua (sorprenentment usant una altra llengua en les seves argumentacions) esgrimint barroerament les diferències lèxiques. El català és ple de variants lèxiques diatòpiques, mots que es diuen de diferent manera depenent de quin dialecte es parla; però també està farcit de variants geogràfiques, és a dir de variacions que tenen lloc entre dos espais molt pròxims entre ells. Argumentar que a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera no es parla català és una bajanada tan monumental com dir que el saliner, l’andritxol, el pollencí i el felanitxer són alguna cosa diferent del mallorquí.
Jo em vaig criar en una placeta delimitada per tres caps de cantó, que es deien Ca na Calenta, Ca n’Eixancada i Ca na Boixa; a més, entre els malnoms de la meva família hi ha Calent, Dimoni i Pillànimes... Com he dit, el nom sempre marca.