Gran Parsifal

PalmaTorna al Liceu el Parsifal de Claus Guth. El decorat és un gran hospital que va voltant i a cada una de les seves cares es van desenvolupant les incomptables històries que transcorren dins la narració. Una narració en la qual trobam una al·legoria de la passió de Jesús el Divendres Sant amb el personatge principal, el que dona nom a l’obra, afegit i susceptible de no poques interpretacions. El cert és que Wagner, com Shakespeare o Bach, cadascun dins el seu cau, n’han sofertes de tot color, i en no poques ocasions amb menys fortuna de la que mereix qualsevol de les seves mastodòntiques i inabastables creacions. Val a dir que la de Claus Guth no mereix cap retret, fins i tot diria que el que mereix és més d’un elogi i lloança, com en el cas de la seva lectura final, amb Parsifal convertit en un autòcrata, Kundry en una marginada –no mor– o la connivència entre Amfortas i Klingsor. Troballes argumentals afegides i amb un valor argumental molt sòlid i potent.

Per una altra banda, la nòmina de protagonistes converteix aquest muntatge en un llindar difícilment superable i converteix en anecdòtic el fet que tots hem vist i escoltat alguns d’ells en millors condicions físiques pel que fa a la veu. Tot i això, escoltar René Pape com Gurnemanz, que no és un paper gens fàcil d’interpretar, o Matthias Goerne com Amfortas no deixa de ser un autèntic luxe, si més no per la seva professionalitat i saber estar dins la pell dels seus personatges, tan protagonistes, sobretot el primer, com Parsifal o Kundry. A Parsifal l’interpreta Nikolai Schukoff i si va començar amb una mica menys d’intensitat en el primer acte, va mostrar les seves aptituds i esplendor en el segon, mentre que la Kundry d’Elena Pankratova va mostrar talent i una línia de cant equilibrada, de 'Falcon', que requereix tantes condicions de soprano com de mezzo. Per tant, sens dubte un espectacle de nivell alt, ben acompanyat per unes noies flor que també aportaren segell de qualitat a la funció. Quant al cor, va complir amb escreix el masculí, mentre que al femení no li feren cap favor fent-lo cantar des de fora de l’escenari i una mica massa allunyades.

No és notícia que Josep Pons exhibís excel·lències amb el compositor que segurament li ha donat més feina, però també les millors i més grans satisfaccions, i la sort que hem tingut d’haver-ne estat testimonis. Aquest Parsifal, com és de suposar i vàrem comprovar, no ha estat una excepció. Delicadesa, mesura i intensitat, tres característiques imprescindibles per fer un bon Wagner, que el director titular va fer palès de principi a fi. Solidesa i homogeneïtat també les podríem afegir per confirmar el bon/gran moment de l’orquestra del Liceu. Espectacle superable? Potser sí, però no seria fàcil ni senzill.