Goldoni, sempre Goldoni

PalmaCoralina, la serventa amorosa inicià el seu periple de la mà d’Oriol Broggi i La Perla 29 al seu il·lustre cau, arena i espai, el de sempre, el de la Biblioteca de Catalunya. La setmana passada el vaixell recalà a Manacor i aquesta setmana ho farà a Ciutat, al teatre Principal, amb una G al seu estendard. La G de Goldoni, que també és garantia i, a més, juntament amb la tropa de Broggi està demostrat que augmenten exponencialment les prestacions de la història. La peça no és tan sols un embolic, són molts embolics, però també un retrat social que no tan sols fa referència a l’època que es va escriure, ja que les situacions i el to que emprava l’autor, subsisteixen en la versió que ens ocupa i esdevenen tan divertides com intemporals.

Aquest punt de partida, una mica diferent del que la companyia va fer de L’hostalera, en la versió i direcció de Pau Carrió, fa que tampoc no es perdi ni un gram de gràcia en les més de dues hores de la representació. En el cas d’aquesta Coralina, poc coneguda, però no per això menys brillant, l’encarregat de la dissecció de l’original ha estat Ramon Vila, mentre que el responsable de la direcció ha estat el titular de La Perla 29. Aquests dos no han mogut ni un mil·límetre l’època en la qual transcorr l’acció de l’original, o sigui, més o menys, a mitjan segle XVIII. Una circumstància que podria crear una certa distància o restar universalitat a la narració, però en cap moment es crea aquesta sensació. El dibuix de cadascun dels personatges, tot i el traç bufó, que no deixen ni un sol instant, resulta tan precís que els converteix en paradigma de la condició humana. Tots els protagonistes i les diferents situacions resulten absolutament reconeixibles. Són molts i tots ells amb unes característiques molt peculiars, que transformen l’escenari en un calidoscòpic univers on no manca ningú i, per això, ningú no queda fora dels estratagemes i paranys del personatge que dona títol a l’obra. Mireia Aixalà broda una Coralina enginyosa, afectuosa i fidel, que manega tots els protagonistes d’aquesta heterogènia representació, de tal manera que cada situació es converteix en festera i ocurrent, però, sobretot, va deixant un pòsit que sempre va més enllà de la gratuïtat argumental i més endins dels superficials somriures i rialles que provoca un cop i un altre amb cada embull. Embulls cada vegada més envitricollats, sobretot per les moltes lectures que susciten, i tot i que els diferents personatges estan esbossats amb l’esmentat llapis de la comicitat, fins i tot diria que molts d’ells amb un perfil indiscutiblement caricaturesc, res no fa trontollar l’espectacle. Els cent trenta-cinc minuts passen com una exhalació, amb una fluïdesa que no dona treva i unes interpretacions tan acurades com exigents, amb un grau de dificultat que potser no ho sembla, però tots els protagonistes juguen en tot moment al límit en aquest exercici de funambulisme histriònic.