Fullana a Bellver
Sentir Fullana tocar el Mary Portman de Guarneri és sempre un plaer indescriptible. Dijous, al tercer concert del Festival Bellver no va ser una excepció, ans al contrari. Francisco Fullana, de bell nou, tornà a fer una exhibició de talent, agraïment i compromís amb la que, d’alguna manera i sens dubte, també és la seva orquestra i el seu públic. Així ho demostra un cop i un altre. El cert és que, molt probablement, fins i tot els que l’escoltam des de fa anys a totes i cada una de les seves intervencions a casa no som prou conscients del seu estratosfèric nivell. Potser sigui perquè va en el nostre ADN, però aquesta és una altra història.
El pati d’Armes del castell de Bellver, una vetlada plena de gom a gom, amb un programa de tanta fama i prestigi com dificultat en la seva execució. Fullana en funcions de solista i director ens va regalar una majestàtica lectura del Concert per a violí en mi menor Op. 64, de Felix Mendelssohn, que no per conegut i tants cops interpretat ha perdut ni un àtom de la seva grandiosistat i que, per tant, sempre es converteix en un d’aquests inoblidables moments màgics per a l’espectador. I la màgia va fer acte de presència al castell. Un primer moviment excels. Tot equilibrat, plàcid i saborós, fins a arribar a la cadenza, per a la qual no tinc adjectius que facin un mínim de justícia a aquest moment en què s’ajunten precisió, rigor i subtilesa. Davant tanta perfecció, excel·lència, bellesa i exigència, no hi ha paraules que ho puguin descriure com caldria.
Per una altra banda, l’orquestra, amb un Smerald amb més responsabilitat i feina que de costum, no va voler quedar enrere en la comesa, aquesta miscel·lània de tonalitats que converteixen la peça en un calidoscopi cromàtic de tan densa delicadesa. El segon moviment, lligat al primer amb una nota perllongada de l'acord final que interpreta el fagot, no va perdre ni intensitat ni magnitud. Arribà el tercer, a partir d’un inici melangiós que va agafant embranzida fins a una monumental i delicada fanfarria, mentre que del violí de Fullana continuaven sorgint virtuoses notes, acords i dobles cordes, fins a arribar a una altra petita cadenza, dins un penetrant giravolt rítmic impressionant. Hi va haver bis, és clar. Fullana ens va obsequiar amb la seva espectacular versió per a violí d’Asturias, d’Albéniz.
Podria haver acabat aquí i ningú no n'hauria sortit decebut, però, com sempre, hi va haver simfonia, la número 29, en la major, k. 201, de Wolfgang Amadeus Mozart, amb Francisco Fullana en funcions de concertino i director. Una lectura densa, amb molta consistència. Una interpretació acurada que va fer que músics i públic acomiadassin Fullana tal com es mereixia, amb fins i tot algun Bravo! des de l’entarimat.