El Flamingo, història portenya: “Si no prioritzam el client mallorquí, al final perdrem qui ens ha ajudat tota la vida”

PortocristoBaixant la costa d'en Blau de Portocristo (oficialment carrer d'en Bordils), un pronunciat pendent a primera línia de mar que duu a la platja urbana i devora una petita zona de pinar salvatge, s’hi amaga el Flamingo, el restaurant més famós i representatiu del pas del temps al poble. Unes escales condueixen a un edifici no gaire gran (de planta baixa i menjador) primer i després s’obren a una terrassa sòbria, però de vistes espectaculars. Fa uns anys, tot just acabar la pandèmia i el pertinent confinament, l’arribada massiva de turisme va fer perillar la seva idiosincràsia; la d’un lloc creat i pensat per a clients locals que veia que els estrangers ‘colonitzaven’ un intencionat amagatall culinari.

“Nosaltres estam encantats que les persones que arriben a l’illa puguin gaudir del que tenim aquí”, comença dient Cuadrench (Portocristo, 1978), “però després de la pandèmia, i amb molts doblers estalviats, el turisme es va disparar de tal manera que la sobredemanda va guanyar l’oferta real”. “És cert que els agroturismes i els lloguers vacacionals ens han donat una vida increïble, però va arribar a un punt, fa uns tres anys, que la demanda ja era tanta que el volum forà es menjava el client local”.

La solució, idò, va ser tan lògica com inusual en la majoria de restaurants balears: instaurar una quota de reserves que prioritzàs el client mallorquí, “que és qui sempre ens ha donat suport al petit comerç i als petits restaurants com el nostre. És un sentiment de voler fer pinya amb la comunitat”. “El problema era que els turistes ja cridaven tres o quatre dies abans per comanar taula i, és clar, tancàvem torn amb tot de clients estrangers; la qual cosa feia que, com a conseqüència, la gent de tota la vida ja no tingués opció de sortir a menjar aquí. I això ens sabia greu”.

Cuadrench, que ha continuat amb la tradició tant estètica com de cuina tradicional del Flamingo, reflexiona: “També hem de tenir en compte que ara sortir a dinar o sopar és un luxe pel cost de vida que tenim, que t’obliga a llevar-te els extres de qualque altra part si vols sortir els caps de setmana. Famílies que abans anaven de restaurant un pic a la setmana han passat a venir una o dues vegades al mes. Però quan decideixin venir, ens hem d’assegurar que trobin taula”.

Més de la meitat

“Vàrem prendre la decisió de reservar entre un 50 i un 60% per al client mallorquí, sobretot durant els mesos d’estiu, que és quan aquesta problemàtica és més evident”. El responsable i cuiner de la costa d'en Blau no en té cap dubte: “Devem molt a la gent d’aquí, és un agraïment constant, perquè hi van ser en temps dolents de confinament i els mesos posteriors. Hem de saber adaptar-nos a les circumstàncies per conservar el que tenim”, diu assegut a una de les terrasses més belles de la costa est de Mallorca.

Malgrat això, tot i la fama de les seves vistes penjades a les xarxes socials, la cuina no ha canviat en les quasi quatre dècades que fa que la família Cuadrench gestiona l’establiment. “Aquí tenim les idees clares del que sabem fer. És una cuina bàsica, en el sentit que feim carn i peix a la brasa, calamar, paelles… però utilitzant sempre aliments i productes de qualitat, sempre peces senceres. També és cert que no ens caracteritzam per les modernitats, però tampoc no volem perdre el caràcter de terrassa que fa les coses que sap fer millor, sense excentricitats. Si no, ja no seríem el Flamingo”, sentencia amb una dosi d’humilitat.

La cartelleria més singular

Els cartells que anuncien parts de les especialitats del Flamingo: plats, pizzes o postres són sobradament coneguts entre portenys i manacorins que estiuegen a la costa. Rètols de cuiners, de personatges de Disney, dels germans Marx, pops i flamencs que recorden el nom del local i tant et poden ‘vendre’ sangria com una copa gegant de nata amb maduixes. Tots pintats de colors vius, bàsicament entranyables i milers de vegades fotografiats per clients i curiosos que baixen l’entrada del restaurant.

“Són un homenatge al meu pare, Pepe el Bandido. És una persona molt coneguda a Portocristo i que ja va fer feina al Tànit i al Saboga abans d’agafar el Flamingo l’any 1991 amb un altre soci. Els pinta ell mateix. Estan fets damunt fusta i de manera molt artesanal. Ara són molt vintage, però a la dècada dels 80 eren molt característics de la zona de costa mallorquina. De fet, ell en va agafar la idea de locals i restaurants de vorera de mar com Cala Millor, Cales de Mallorca i la Coma”, recorda. “Potser la gent pensi que ja està desfasat, però per a nosaltres és un llegat cultural, un poc com un museu. És cert que ja s’ha convertit en una publicitat i un reclam”.

Sense presses

“Sempre tenim obert de dia 1 de març fins a final d’octubre. Intentam no variar els preus i, si algun any ho feim, procuram que les pujades siguin mínimes. És el que li deia: volem que la gent d’aquí se senti còmoda per tornar quan vulgui o per fer una cervesa, un cafè o un pa amb oli a la terrassa, sense la pressió d’haver d’anar-se’n prest per molta gent que hi hagi. És la nostra filosofia, i com que en tots aquestes anys ens ha anat tan bé, ja no la volem canviar”.

Pepe Cuadrench va començar a dur el Flamingo amb un altre soci durant tres anys, fins que se’l va quedar l’any 1994 conjuntament amb la seva dona, Jutta Berlinger, d’origen alemany. L’edifici és llogat per una sèrie d’anys, “però com que està protegit pels anys que té i per estar aquí on està, no hi podem fer gaire cosa ni obra, només pintar i arreglar el que s’espenyi. La part alta, el menjador cobert, també s’utilitza els dies de fred, vent o aigua, “encara que tothom vol estar defora, a la terrassa, per molt de vent o brusca que faci”.

“Si la temporada no es torç, es presenta molt bé, encara que no crec que sigui tan massiva com des de fa tres o quatre anys. Pens que tornarem a la normalitat d’abans de la pandèmia després de la voràgine”. Demanat sobre si la base de clients locals li bastaria, Cuadrench diu que “podria viure amb la gent local, encara que el turisme és un bon complement a l’estiu. El client local és el motor, sempre ha estat així, per això mateix cal defensar-lo tant com li dic, no ho estic exagerant. A més, és el més crític si ho fas malament o et desvies del camí, ells foren els que ens qüestionaren a veure si només preferíem els turistes… són els que fan les crítiques més constructives, perquè són el qui queden”.