Filosofia dels viatges (III)

PalmaLa vida de Diògenes el Cínic està molt marcada per dos viatges. En el primer, es dirigeix cap a l’exili atenès, des de la seva Sínope nadiua, fugint de la justícia per haver col·laborat amb el seu pare en l’encunyació i circulació de moneda falsa. En el segon viatge vital, és capturat per uns pirates mentre navegava a prop de l’illa de Creta i ofert en subhasta pública com esclau. Laerci conta una famosa anècdota relacionada amb aquest segon viatge. Rememora la conversa entre Diògenes i el mercader d’esclaus. Què saps fer? –li demana el mercader– Sé governar, per això m’has de cercar un comprador que tingui necessitat d’un senyor –respon el filòsof–. Recorda també que a conseqüència de la resposta de Diògenes, el mercader li entrega el seu fill perquè l’eduqui.

S’ha de dir que Aristòtil no va reflexionar específicament sobre els viatges, i que els utilitza com a exemple que corroboren alguna de les seves teories. En la Política en fa algunes referències molt puntuals. En el Llibre II li serveixen d’exemple de les dificultats i els conflictes que sorgeixen amb la convivència quotidiana. Concretament, diu que és habitual que apareguin discrepàncies per foteses. En el Llibre V, alerta dels perills per als tirans de viatjar a l’estranger, del temor que han de sentir per la guàrdia personal i no pas pels mateixos ciutadans, perquè són els guardins els que els acompanyen en el viatge mentre el poble roman a la ciutat. Aristòtil també parla dels viatges en el sentit de passeig en el Llibre VII, com havia fet anteriorment Plató, i considera adequat que les embarassades facin un viatge fins als temples dels déus relacionats amb els naixements, perquè és una mesura saludable pel cos i que evita que s’abandonin a la indolència.

També fa dues referències concretes als viatges a l’Ètica a Nicòmac, en un dels seus llibres, el VIII, i sempre en un sentit positiu. En un primer fragment, diu que són una bona oportunitat per observar com es dona l’amistat i la fraternitat entre els homes. En un altre passatge parla dels viatges comercials i l’interès dels comerciants d’associar-se i establir vincles per un interès comú, a imitació de les associacions polítiques. En un altre dels seus llibres de filosofia pràctica, l’Ètica a Eudem, fa unes breus al·lusions als viatges: en un primer moment, per aclarir quan un acte és voluntari i, posteriorment, per posar en evidència el caràcter ignorant d’Hipòcrates i demostrar que la prudència no és irracional.

Viatges dels herois dels poemes

En el segle I, l’historiador i geògraf grec Estrabó ja percep un sentit filosòfic en els viatges dels herois dels poemes, concretament, en el seu interès per conèixer la manera de pensar dels pobles i ciutats que visiten.

Sèneca també sent la necessitat d’opinar sobre els viatges. La seva opinió no és gaire bona i està expressada almanco a dues de les Epístoles morals a Lucili. A la primera pensa els viatges en relació amb els llibres, i a la segona, ho fa des d’un punt de vista espiritual. En la carta sobre els llibres i els viatges recomana a Lucili que no s’aficioni gaire als viatges i procuri tenir una residència estable. Per a Sèneca passar la vida viatjant té greus inconvenients, com no tenir tracte suficient per fer amistats, perquè “qui està pertot no està a cap lloc”. A més, els viatges tenen un altre inconvenient: l’agitació d’anar d’aquí cap allà impedeix disposar de la tranquil·litat necessària per reflexionar. A la segona carta que du per títol Els viatges no curen l’esperit manifesta que els viatges no contribueixen a curar les ferides de l’ànima, car la tristesa i els vicis no es combaten canviant de lloc, ni descobrint noves terres, ni tampoc mitjançant el coneixement de ciutats, perquè els mals interiors acompanyen les persones onsevulla que vagin. No creu que cap viatge pugui ser útil per fugir d’un mateix i dels seus problemes. Per a Sèneca “el més important no és on vas, sinó qui ets”. D’acord amb aquest pensament, convida a canviar l’ànima i no el clima, a alliberar-se del mal interior. Està convençut que l’adopció d’una visió universalista pot fer inútil sentir la necessitat d’emigrar de la pàtria, perquè la pàtria seria el món sencer, a la vegada que incrementa les possibilitats de trobar-se a gust, viure bé i ser feliç a qualsevol lloc, fins i tot a un país bàrbar. Això no obstant, si l’ànima és imperfecte i no ha adquirit la saviesa encara no està preparada per viure onsevulla, per això ha de saber protegir-se fugint dels llocs malsans. També introdueix una distinció interessant entre viatjar i canviar de lloc, una dicotomia que en termes moderns es podria establir entre viatjar i fer turisme. El que està plantejant el filòsof cordovès és no confondre viatjar amb anar d’un lloc a un altre, sense cap finalitat, obligat per les circumstàncies i la manca de salut i control d’un mateix.

Ramon Llull va ser un gran viatger per motius religiosos. Els seus viatges tenien una triple missió: aconseguir el suport econòmic de les autoritats polítiques i religioses als seus projectes missioners, convertir els ‘infidels’ al cristianisme amb la força de la paraula i divulgar el seu Ars magna o mètode filosòfic i teològic. Llull forma part també del grup selecte de filòsofs cristians elegits per Déu per experimentar en primera persona el viatge místic, semblant a un viatge interior, durant el qual el viatger arriba a sentir l’èxtasi o comunicació íntima amb la divinitat que suposa la pèrdua momentània de la noció del temps i la identitat. Llull reprodueix el viatge místic cap a la perfecció en una de les seves obres, El Blanquerna, una aventura espiritual en què Blanquerna, el protagonista, fa un itinerari vital fins a arribar a convertir-se en ermità i assolir l’ideal de vida contemplativa, un estat de màxima perfecció en què rep l’encàrrec de relatar el seu viatge, que és la història que protagonitza, amb la finalitat que serveixi d’exemple a seguir per a tot aquell lector que aspiri a la salvació.

Inspiració dels desplaçaments

L’Elogi de la follia, el llibre que ha proporcionat fama mundial a Erasme de Rotterdam, i que encara continua editant-se i llegint-se, va ser concebut durant un viatge, mentre el filòsof travessava els Alps en direcció a Anglaterra, i va ser escrit ràpidament, una vegada arribat a Londres, a casa del seu amic Tomàs Moro, i representa un clar exemple del caràcter inspirador i productiu dels desplaçaments.

Giambattista Vico, juntament amb altres autors, usa l’expressió ‘fer un viatge’ com una metàfora que es refereix a fer un recorregut amb la imaginació i el pensament per la història dels pobles i les idees. Es recolza en les notícies proporcionades pels viatgers per reconstruir la història del món, i concretament, descriu d’acord amb les seves informacions, un poble de gegants o patagons, situat al Sud d’Amèrica, que són ferotges i estúpids a causa d’haver rebut una educació salvatge. Aquests mateixos viatgers fan referència a l’existència de pobles aborígens del Nou Món que viuen sense déus. Tanmateix desconfia dels viatgers que cerquen aconseguir notorietat escrivint relats amb comparacions monstruoses i s’interessa pels llargs viatges que fa Pitàgores per visitar Tràcia, Pèrsia, Babilònia, Egipte, Mauritània i La Gàlia, seguint les passes dels seguidors d’Orfeu.