PalmaFi de festa, festa major, amb un Falstaff d’autèntic luxe, que, a més, segurament mai no oblidarem, perquè és la darrera òpera que dirigeix Josep Pons com a director artístic del Gran Teatre del Liceu. Per tant, un comiat entranyable per a qui durant 14 temporades ens ha regalat molts vespres memorables. Un d’ells, sens dubte, aquesta tercera funció, la segona del primer repartiment de la darrera òpera de Giuseppe Verdi. Ell deia que l’escrivia tan sols per divertir-se. El seu llibretista, l’imprescindible Arrigo Boito, deia que “volia sucar la taronja shakespeariana sense deixar que els inútils pinyols caiguessin dins el tassó… Això és molt difícil, però ha de semblar fàcil”. Els que en saben diuen que és la millor de les seves creacions, juntament amb el Rèquiem i l’òpera anterior, Otel·lo. Ara no entrarem dins la diatriba dels rànquings, que van contra l’essència de l’art, però no és menys cert que no té la tirada de moltes altres del mestre de Busseto a la memòria de tots. En qualsevol cas, més o menys comercial, del que no hi ha dubte és que es tracta d’una indiscutible obra mestra. Una bona prova és la producció del Teatro Real, de la Monnaie de Brusel·les, de l’Opera National de Bordeaux i de la Tokyo Nikkita Opera Foundationm dirigida per Laurent Pelly, que vàrem poder veure a Madrid ara fa sis temporades.
És, sens dubte, tot un privilegi poder gaudir-la amb el millor Falstaff possible, Luca Salsi, i sense oblidar que és Ambroggio Maestri l’altre encarregat d’interpretar el famós personatge, tan celebèrrim que fa acte de presència a tres peces de Shakespeare, a les dues d’Enric IV i a Les alegres comares de Windsor, immortalitzat per Orson Welles al cinema. Tot i que es tracta d’un personatge tan còmic com patètic, el més senzill seria convertir-lo en una caricatura, però Pelly encerta en el to i les seves característiques es converteixen en un retrat molt acurat i amb molta més profunditat i substància del que es podria esbrinar en una primera aproximació. Salsi, incommensurable, de principi a fi, de cap a peus, brillant amb la declaració de principis del fatxenda, L’Onore! Ladri!, una explosió de contrastos amb què s’obri la funció. El llistó, molt amunt. Els altres no abaixaren el nivell, com és ara el Fenton de Lucas Maechem, amb la mateixa dosi de presència escènica que el seu “contrincant”. La Nannetta de Serena Sáenz i l’Alice de Carolina López Moreno, impecables i amb la gràcia que necessiten tots dos personatges. Tot compensat, tots es converteixen en el complement perfecte dels altres, però val a dir que la Quickly de Daniela Barcelona tenia valor afegit. Amb cada intervenció feia més gràcia que a l’anterior. Obra coral amb una distribució de protagonisme gairebé perfecta i amb una producció en què tot estava al punt. Com calia esperar, Josep Pons, ja havia endreçat qualsevol possible petit desajust del dia de l’estrena, tot oferint una lectura impecable d’una partitura amb molta diversitat harmònica, que conclou amb la presència del cor, tan mínima com eficaç.